La canalla del meu temps, fills de la postguerra, ens entreteníem jugant al carrer, places i allà a on fos. Solíem confraternitzar amb el veïnat, gent de totes les edats. Amb alguns dels més grans hi manteníem una relació cordial i de respecte. Ens agradava escoltar-los quan ens explicaven facècies de la seva vida; històries de vicissituds que omplien el nostre imaginari més immediat d’infants.

Recordo en Jaume Fargues, un senyor gran amb molta història, que vivia amb la seva esposa en una casa del nostre veïnat. No tenien fills, però ell era molt canaller. La seva simpatia per la canalla ens la feia familiar i ens tenia fascinats, tant a mi com al meu germà petit i un altre amic, que sempre anàvem de tronc a tot arreu, formant una pinya d’edat de set a deu anys. Sovint passàvem per casa seva, tant a l’hivern per escoltar contes a la vora al foc, com a l’estiu a l’hora de la fresca, asseguts al carrer per passar l’estona.

En Fargues conformava la seva constitució fisiològica de persona alta, més aviat prima, però valenta. Tant la cara com les mans, i no cal dir les cames i peus, eren allargassats. Recordo que li feien les sabates de mudar expresses, ja que no hi havia manera de trobar a les sabateries números per a ell. És de suposar que la roba hauria d’anar pel mateix camí. Les espardenyes de betes eren de producció pròpia, així com els pedaços dels pantalons de cada dia.

La veu la tenia potent i a la vegada greu. Quan parlava se’l sentia de lluny. I no cal dir quan esclafia una rialla...

En Pepet, un altre veí, gran amic d’en Jaume, de constitució normal i pagès esforçat d’ofici i benefici però molt fet a la broma, ens proposà als tres vailets una juguesca: ens donaria un garrí si érem capaços de ficar-lo dins un sac. Certament, en època de vaques flaques com la nostra, per a nosaltres, canalla com érem i que a casa no anàvem sobrats de res, qualsevol donació i oportunitat d’aquelles dimensions no ens la podíem deixar perdre sota cap pretext. Doncs bé, nosaltres ja somniàvem el profit que es podria treure del godall engreixat.

En Fargues, que estava en conxorxa amb el pagès, propicià el sac, l’hora i el lloc, i els elements de captura de l’animal. El dia assenyalat, amb un goig ple d’alegria desbordant, els tres minyons ens dirigírem a l’indret on s’havien de consumar el fets.

  La mestressa —dona del pagès, que no estava per romanços— ens va obrir la porta de casa seva, i ja tota amoïnada —com si pressentís el que anava a passar— va cridar el seu marit, asseverant-lo, a la vegada, que desistís de qualsevol propòsit de juguesca amb nosaltres, ja que ella, coneixent-lo com el coneixia, temia que allà en passaria alguna. Però l’home seguí, i ens feu anar cap a les corts dels porcs que estaven situades a la part baixa d’aquella llar.

El meu germà, el més petit del grup, feia estona que insinuava inestabilitat i, com a mesura preventiva, va preferir quedar-se just a l’entrada del corral, per si les mosques fallava algun detall dels preparatius. Tot i quedant considerablement reduït el grup, no fou motiu de desesperança, sinó tot el contrari, de valentia esperonada.

Caminàvem decidits pel passadís entremig dels corralets dels porcs. Era tanta l’excitació interna que sentíem, que la flaire de la pudor porcina d’aquells moments era totalment imperceptible en els nostres narius. No seria el mateix per a les orelles el roncar i els esgarips del bestiar porcí, que ja començava a atabalar.

I ja posats davant la porta de la cort garrina, obrírem el forrellat amb molt de compte. Entràrem a dintre, un darrere l’altre. I estudiant la situació del perímetre d’aquella estança, portàrem a terme de manera sigil·losa les tasques de la captura; un agafaria el godall i l’altre aguantaria el sac.

La garrinada estava situada i agrupada al fons de la cort; en posició preventiva, com veient la situació que s’apropava. En un tres i no res vaig prendre la decisió, per ser el més gran i decidit —ja que en aquells moments neuràlgics dubtar no era el que calia—, d’agafar el primer godall que em va semblar propici, i engrapant-lo ben fort amb les mans pel darrere del llom, el vaig empènyer amb els genolls i amb força en direcció al sac. És de suposar que l’animal i la resta xisclaren, i un gran esvalot es produí entre la godallada; tot eren corredisses, ara cap aquí, ara cap allà, cosa que agità encara més els nostres ànims, tocats per aquella arriscada empresa. El godall escollit, veient-se acorralat, girà de revolta i se situà en direcció contrària al sac, esmunyint-se per entre les meves cames.

El meu company responsable del sac el deixà anar i, sense pensar-ho dues vegades, tocà el pirandó —no són moments de fer-se el valent, pensà—, i amb una gambada d’aquelles que fan història sobrepassà la portella de la cort, sense obrir-la, i va fugir corrent pel corredor de manera esperitada cap al carrer, amb el perill que suposava, tot deixant-me sol, desconcertat i abandonat a la meva dissortada sort dins la cort, veient, pobre de mi, com la tan preuada presa se m’esfumava.

Avui, que ja fa anys d’aquella petita facècia biogràfica, ho recordem i no podem contenir la rialla que se’ns escapa per sota el nas. És el que feren en Fargues i el pagès.