Senyores i senyors, quan aquest setmanari arribi a les seves mans haurà arribat, o estarà a punt d’arribar, la de ben segur Diada Nacional de Catalunya més trista dels últims temps; com a mínim, des de la restauració d’aquesta mena de democràcia que diuen que hi ha a l’estat espanyol. I és que gràcies a aquest virus que ens ha enviat la providència, per primer cop no haurem de lluitar a veure quants quilòmetres de carretes omplim; quans centenars de mils de persones omplen els carrers de Barcelona o a veure qui té l’estelada més grossa perquè televisions enllà quedin meravellats d’aquesta especialitat tan nostra, que és que se’ns donen millor les escenificacions, el disseny i l’enginy que no pas els projectes polítics, que sempre ens acaben esclatant a les mans.

Gràcies a aquest coronavirus, ara ens trobarem nus davant la nostra crua realitat; no podrem fer grans performances ni meravellar tota la premsa internacional, que el dia següent ja no sap ni on és Catalunya dintre el mapa. A més a més, el coronavirus ha aconseguit el somni humit de més d’un jutge, carregar-se l’11 de Setembre.

Sí, el coronavirus, porres a banda, ens ha posat al nostre lloc, al lloc dels qui tenen la síndrome del gos maltractat i sempre van amb la cua baixa, dels qui reben tacó per alimentar més diades i que són incapaços de mantenir la més mínima unitat política; que volen fer un país gran, una república independent, però després no saben fer ni un parlament digne d’un país lliure, ja que les batalletes entre famílies ho dominen tot. Sí, serà una Diada trista per a un país massa cops trist i amb poques mires.