Com deuria ser Venècia molt abans que es convertís en aquesta magnifica i reconeguda ciutat del nord d’Itàlia, a la riba del mar Adriàtic? Metròpoli cultural històrica internacional en el marc dels seus canals, de la seva arquitectura, art, bellesa i cultura. Coneguda també com la “reina de l’Adriàtic”, la “sereníssima” o bé l’expressió més anomenada, repetida a la vegada, com la ciutat dels canals, declarada patrimoni de la humanitat.

Enguany ha inaugurat una exposició sobre la Biennal de Venècia, explicant la seva pròpia història amb el nom, “Les musses inquietants”, en plena pandèmia. Els historiadors ens recorden que, en temps molt reculats, aquest indret era un paisatge desolat, ple d’aiguamolls i insalubre. Ens podem imaginar les boirines, els mosquits i la ferum de salabror que hi havia d’haver. Tan sols un cordó estret de terres unia aquest arxipèlag amb el continent.

No hi havia gaires aventurers que es juguessin la vida entremig dels canals de les illes, per anar a buscar el que fos. Si bé caçadors i pescadors arriscats i moguts per la necessitat de sobreviure, s’hi endinsaven. Per altra banda, sabem que en la terra ferma ja hi havia ciutats importants, en la seva majoria d’ascendència romana, que existien molt abans que Venècia.

  Quan els huns i els gots envaeixen el nord d’Itàlia durant els segles V-VI, els habitants de les ciutats continentals buscaren refugi a les illes de les maresmes. No tan sols s’emporten les seves pertinences, sinó també tot el que fa referència a les seves institucions civils i religioses, creant així de bell nou un estat.

  Fins al segle VII, aquestes illes pertanyien a l’imperi bizantí, i a l’anar perdent poder sobre elles, els nous pobladors n’agafaren el domini; la seva màxima autoritat rebia el nom de duc.

Els nous estadants s’hagueren d’espavilar per viure, ja que no podien sembrar res degut a la situació del sòl ple de fangars. En canvi la seva posició marítima els permetia crear salines, gràcies a la salinitat de les seves aigües. Això fou l’origen d’un ric comerç que va ajudar a l’expansió política, social, econòmica i a la vegada religiosa de Venècia.

L’any 1000 crearen una ciutat de fusta, que amb el temps canviaria per una de pedra, de la qual avui en coneixem les seves esglésies, palaus i no cal dir els seus canals. La seva condició marítima la va portar a la construcció d’una poderosa flota tant de vaixells mercants com per a la seva defensa. Als segles posteriors es manifesta per la seva puixança expansiva en l’àmbit econòmic, cultural i de coneixements... Es quan sobresurt la figura de Marco Polo, explorador i aventurer de la ruta de la seda.

De les seves drassanes sortirien la majoria de navilis i galeres que van participar amb la coalició cristiana en la coneguda batalla del golf de Lepant el 1571 contra els otomans, amb la intenció d’aturar l’expansionisme de l’imperi turc a la Mediterrània.

Venècia, entre altres tres repúbliques italianes fructíferes d’aquella època, Gènova, Pisa i Amalfi, sobresortia com la més beneficiada, ja entre el segles XI i XVI. Sí que ja es coneixerien més els noms de Barcelona i València dins la Corona d’Aragó.

La sal per a Venècia fou el motor dels seus orígens i, amb el temps, de tot el seu prestigi potencial marítim des de totes les vessants; és un factor important a tenir en consideració. Els reialmes que van posseir aquest fabulós condiment es ferien la barba d’or. Només, i per acabar, només cal recordar el llinatge dels Cardona —a casa nostra—, coneguts com els “senyors de la sal”, que es convertiren en a una de les famílies més influents en la política catalana de l’edat mitjana.