Tot i que Catalunya —com deia un articulista— com a país constituït i fet, sap celebrar la seva festa nacional serenament amb molta cultura, no s’oblida de l’estat del nostre pobre món. Recordava que la bandera continua voleiant per sota del nostre anhel, i a la vegada —manifestava— feia de mal contemplar al costat del record dels presos polítics, els exiliats i processats, com si tanta bellesa simbòlica —parlant dels actes institucionals a la Generalitat— s’hagués quedat atrapada entre les parets del Palau i no pogués impregnar tota la realitat.

Tot estar de cap per avall, manifestava un altre columnista referint-se al tema del diàleg, ja que la marca Madrid no es veu per enlloc que vulgui dialogar amb els independentistes, fet que es demostra amb la seva dilatada resposta que està donant sobre aquest tema. I a la vegada, es constata que esperen que la política catalana sobiranista es vagi refredant, de tal manera que agafi una son letàrgica i quedi absolutament adormida i oblidada.

Per altra banda, el mateix periodista —entre altres dades— esperonava amb aquesta idea que si es donava el cas i s’obria la taula del diàleg, cal anar-hi ben preparat, amb un programa comú i consensuat. Els objectius han de ser clars, negociadors i precisos, de tal manera que siguin els altres que s’aixequin de la taula. I afegia que una negociació seriosa i ambiciosa podia col·locar l’independentisme en unes millors condicions, tant de cara al conjunt de la societat catalana —no sols els convençuts— com en la comunitat internacional.

Tothom sap, i és de calaix, que JxCat i ERC estan condemnats a posar-se d’acord, no hi ha cap més sortida. I el qui guanyi les eleccions i tingui més vots, que ofereixi la mà estesa a l’altre. I sobretot, cal aparcar els retrets i parlar de les polítiques socials i econòmiques, o com pujarem el país.

  L’electorat independentista hauria de tenir en consideració de fer-se notar recuperant una majoria, ja que res ha canviat dels plantejaments inicials; això és el que es percep. I deixar el desencís o els dubtes que hagin pogut sorgir de banda. Com deia algú, les grans empreses han demanat sempre molts esforços i molt de temps, i no sols quatre dies. Tant el partits sobiranistes com els seus electors tenen ara davant de les eleccions autonòmiques una bona oportunitat de demostrar la seva vàlua; solament cal posar-la en pràctica i guanyar. És l’única manera que Madrid se’ls escolti. Ja es veurà.