Senyores i senyors, no pot ser, que deixi de ploure dia sí i dia també i que marxi ja d’una vegada per totes aquesta xafogor. Perquè ara sí, després d’un estiu que jo em pensava que era de treva, a les acaballes, quan ja som oficialment tardor, en el moment d’escriure aquesta humil ‘Tribuna’, els mosquits desgraciats van forts contra la meva persona, i de fet, en els darrers dies he rebut el conjunt de picades que m’haurien d’haver tocat de forma esgraonada al llarg de l’estiu. 

Els males bèsties ja em van avisar al mes de maig que havien arribat, que la femella s’havia despertat i que necessitava xuclar la meva sang per alimentar les seves cries, però després, durant l’estiu, la cosa va baixar, i molt, i jo pensava que des del maig, havia deixat les seves cries ben tipes i fartes. Però no, era un miratge, amb les darreres pluges la cosa s’ha complicat i els mosquits han tornat amb tot l’esplendor a què em tenien acostumat durant altres estius.

I mentre rasca aquí rasca allà, la vida va passant i el coronavirus va fent de les seves, i la presidenta de Madrid munta un teatre a l’estil cap d’Estat, amb banderes i més banderes al seu darrere, talment com si d’una independentista es tractés i practicant una cosa que sempre critiquen als catalans, la unilateralitat. L’altre xiquet, el president del govern espanyol, deixant-se portar i, total, per fer propaganda de la grandesa espanyola i la xuleria madrilenya i poca cosa més.

Mentrestant, el bitxet en va fent de les seves sense control, i cada dia que passa, no sé què em fa, que anem directes cap a quelcom semblant a un nou confinament.