Marianet es va trobar pel carrer amb l’Ibrahim. Havien estat amics des de la infància i, si bé modernament no coincidien massa, sempre en va guardar bon record.

-Hola Ibrahim! Què fas tu per aquí? Estàs currant?
-Currant? I ara, tio. Aquests polítics pocavergonyes d’avui en dia tenen la culpa de tot. Ens tenen a la misèria. -I com ho portes? -Doncs malament, estic cobrant l’ajuda familiar.

-L’ajuda familiar? —Marianet posant cara dolguda— Quina misèria! Amb això no podràs viure. No eres a l’atur?
-Hi era, però se m’ha acabat. -I doncs...?
Ibrahim, corresponent amb la mateixa cara d’aflicció, agafa aire per seguir: -Doncs sí, tio, malgrat tot, gràcies que faig uns treballets en negre, així puc anar tirant...
A Marianet se li acudeix que podria ajudar Ibrahim, proporcionant-li feina particular:

  -Mira, doncs jo necessito reformar part de la teulada del meu magatzem. Ho podries fer tu, sabent que ets un manetes i que domines l’ofici de paleta. L’altre, assentint, però sense mostrar cap entusiasme, segueix: 

-Cap problema. A més, et cobraré molt barat, sense fer cap factura, t’estalviaràs l’IVA. Solament m’hauràs de pagar trinco-trinco. -Perfecte —Marianet, content per haver trobat la solució per arreglar la teulada.— Bé, aniré a l’Ajuntament a demanar el permís d’obres. Ibrahim, ara amb cara d’espant:

  -Ni se t’acudeixi. Recorda que t’he dit que treballo en negre. A més, qui se n’assabentarà? No tinguis por. Jo la reforma la faré en pocs dies. A més, posaré una manta de cobertura en el tram on treballi i així no em veurà ningú. Marianet, perplex per l’astuta perspicàcia de l’Ibrahim, pensà “N’hi ha que se les saben totes”: 

-Ah, doncs molt bé. Podries començar aquesta setmana?
L’altre, rascant-se el cap: -Uf... impossible. Aquesta setmana vaig de viatge amb els nens i la dona a Disneyland, a París, aprofitant un regal de comunió que ens van fer els avis. Però mira, la setmana vinent sense problemes. -Val. Et va bé venir a les tardes? Ibrahim, arrugant el nas:

  -A les tardes fatal. Els nens surten del col·legi a les cinc i he de recollir-los amb la furgo per portar-los al futbol, o al cinema. -Surten del col·legi a les cinc de la tarda? Com és?

Ibrahim fa un gest agre amb la boca: -Sí, com que tinc pocs ingressos l’autonomia em subvenciona el menjador i les activitats extraescolars, però no hores extra de classe —i enfadat, en veu alta— aquests fills desa mare de polítics...

M: -Per cert, veig que tens la furgoneta nova. -Sí, tio. Fa una setmana. L’utilitzo pels treballets d’amagatotis. De sorpresa en sorpresa, Marianet pensa: “N’hi ha que...”, i segueix: -Ah... I com l’has finançat?

-La vaig haver de pagar al comptat, ja que no em donaven crèdit declarant els meus ingressos.

  M: -Com la pagares al comptat, si no tens ingressos? I: -Bé, cal fer anar el “magí”. Els pobres ens hem d’espavilar. Doncs mira, senzillament, la vaig comprar a nom del meu sogre, que és minusvàlid. Per aquest motiu li van fer un gran descompte. I com que ell té declarada aquesta xacra no pago impost de circulació.

-Apa! Quina ganga! —Marianet, cansat d’escoltar tanta picaresca, no fos que l’Ibrahim l’involucrés en un altre dels seus tripijocs, mirà de desviar la conversa: -Per cert, què fas per aquesta zona? No vius a l’altra banda de la ciutat?

Ibrahim, com si tal cosa: -És que tinc a la nena petita, la Jasmina, a l’escola bressol d’aquest barri. És un centre que ens agradava molt, ja que és molt moderna, els nanos mengen millor i està situada en una zona més maca que on vivim nosaltres.

Marianet, altra vegada sorprès. En el fons el sorprenien les trampes de l’Ibrahim, seguí: -Com ho has aconseguit, per què tens dret a aquesta guarderia?

  -Doncs els meus sogres viuen en aquest carrer i a la meva dona l’hi vaig empadronar, simulant que viu amb ells. Gràcies a això i representant que la Jasmina viu amb sa mare, vaig poder posar-la en aquesta llar d’infants. A Marianet ja li ballava el cap, amb tot, encara tingué coratge per preguntar-li: -Com pot ser que la dona estigui empadronada a casa d’ells, si viviu junts en altra zona?

L’altre, quasi perdent la paciència: -Sí, tio. Però com que no estem casats és natural que “visquem separats” i, a més, perquè la meva dona pogués cobrar l’ajuda de mare soltera obtingué un altre justificant perquè la Jasmina estigués a la guarderia.

Marianet ja no sabia per on tirar, però encara tingué forces per balbucejar: -Mira, encara sort que la teva dona tingui aquesta ajuda. Sinó, no sé com podríeu arribar a final de mes.

-Doncs sí, tio, sort encara de cobrar el PER. -Ella cobra el PER? —Marianet sorpresíssim— Ha treballat al camp? Quan hi va treballar?

L’Ibrahim se’l mirà com qui contempla un toix. Seguí amb aire cansí: -Què va! Ella no té ni idea de què és l’aixada ni una falç, i encara menys de doblegar l’esquena sobre el terrós, però com que tenim un parent llunyà del mateix cognom segon de la dona que viu a Màlaga i té diverses finques agràries, ens va afavorir simulant que la llogava, i més encara, que la rescatava de l’atur i tenia tres fills, el parent li va fer un contracte de sis mesos. Nosaltres només vam haver de pagar la seguretat social i fer-li un regalet que ell no va deixar d’acceptar. D’aquesta manera la meva dona ha tret un any de PER. Marianet rendit, només pogué afegir: -Quina sort! Vinga, anem a fer una cervesa.

L’altre féu un gest d’agraïment, però declinà: -No, gràcies, me’n vaig corrent. He de portar la família al cinema.

-Al cinema? Però, no sent avui el dia de l’espectador, et sortirà car. -I ara! Amb el carnet de família nombrosa i el de minusvalidesa de la sogra les entrades em costen tirades; cal fer cabrioles per viure, amic. -A propòsit, ara que dius de viure —seguí Marianet— aquests dies, per la tele surten manta de casos de polítics que viuen com a reis.

Ibrahim, amb el peu al llindar de la furgo: -Sí, noi. Quin fàstic. Aquests polítics són uns pocavergonyes! S’aprofiten de les nostres suors i a canvi porten el país a la ruïna! Mira si en són de malparits: van treure “els punts”, “l’ajuda familiar”, “les antiguitats”, ara “ens fan pagar les medicines”, “la seguretat social no va de cap manera”, “no hi ha llits en els hospitals” i, en canvi, ells aprofiten qualsevol escletxa financera per treure diners i estafar al poble. Haurien d’estar tots a la presó! No trobes? M: -Així anem, don Ibrahim!