L’any 1970 el cinema èpic portava a terme a la gran pantalla la projecció històrica de la batalla de Waterloo. Era la batalla que recreava la derrota definitiva de Napoleó als camps de Waterloo (Bèlgica,1815). Una superproducció italo-soviètica sense precedents en seria la causa. El famós productor italià Dino Laurentis hi donaria el seu suport. El reconegut director soviètic, l’ucraïnès Serguei Bondarchuk, en seria el director, entre altres suports. Aquest, dos anys abans havia aconseguit un Òscar com a millor pel·lícula estrangera a Hollywood amb Guerra i pau, novel·la escrita pel rus Lev Tolstoi (1818-1909).

La batalla de Waterloo fou una decisiva batalla entre les tropes imperials franceses de Napoleó Bonaparte i les forces angloprussianes comandades per Wellington, que va tenir lloc el 18 de juny de 1815 a una planura propera a Waterloo, al ducat de Brabant, actualment Brabant Való, a Bèlgica.

Els millors papers de la pel·lícula, com a principals protagonistes, serien Napoleó, a càrrec de Rod Steiger —que féu de Pilat en la coneguda pel·lícula Jesús de Nazaret—; o Cristopher Plummer (Sonrisas y lágrimas), com a duc de Wellington, i el llegendari director Orson Welles (Ciudadano Kane) interpretant Lluís XVIII.

Quan l’exèrcit del general Napoleó és derrotat a Rússia el 1812 i a Leipzig (Saxònia) el 1813, la Sisena Coalició envaeix França, forcen Napoleó a abdicar i s’hagué d’exiliar a l’illa d’Elba. Al cap de poc reprengué el poder, fet que durà cent dies, i va ser derrotat definitivament a la batalla de Waterloo pel duc de Wellington.

Aquesta pel·lícula, que encara fascina per la manera en què ha estat feta, podem dir que compleix tots els requisits d’un vertader clàssic del cinema, que, tot i fer les delícies dels aficionats del cinema èpic, no tingué els resultats esperats en les taquilles. No seria fins més endavant que el públic, i, no cal dir-ho, la crítica, amb el temps li reconeixeria la seva notabilitat.

A part de la professionalitat de tot el personal que hi va intervenir, hi destaca un factor molt prominent: la seva realització. És una projecció que, evidentment, per l’època en què va estar feta, desdiu completament les actuals produccions cinèfiles basades en els efectes digitals; res a veure. Durant el rodatge compta amb la presència de vint mil soldats de l’exèrcit roig de la desapareguda Unió Soviètica, i una brigada de cavalleria, amb tres mil efectius, cobriren la filmació.

S’hagueren de remoure tones de terra per tal de recrear l’escenari idèntic de Waterloo, amb la construcció de les seves edificacions corresponents. Fet que es portà a terme en territori de la República Ucraïnesa, membre aleshores de l’antiga URSS. Es plantaren cinc mil arbres. Sembraren camps de cereals per tenir-ho a punt. Un cable recorria l’espai aeri de la batalla amb una càmera.

 Unes grans grues hi ajudaren per tal obtenir espectaculars plànols d’alçada; fins i tot hi va haver la participació d’un helicòpter.

Tres generals es feren càrrec de moure les tropes convenientment. Es confeccionaren vint mil uniformes. Els soldats s’havien de canviar cada quinze minuts per representar els diferents contendents. A banda d’haver-se de disfressar amb mostatxos i patilles per semblar soldats de l’època...

Les càrregues de cavalleria surten reeixides en la participació de centenars de genets. I no cal dir la grandiositat de tot el muntatge amb la disposició dels diferents exèrcits en el camp de l’acció, presentats davant de pantalla. Quaranta-vuit dies va durar la filmació de la batalla. La durada de la cinta fou de dues hores aproximadament. Tan sols dels vuitanta actors principals, vint-i-dos n’eren de diferents nacionalitats... S’ha de veure per fer-se una idea de la filmació, i, encara més, una vegada havent sabut aquests detalls.

La podeu trobar al YouTube. Tot i desenvolupar-se en un moment de context internacional de Guerra Freda, es pogué realitzar gràcies a una pauta de distensió entre els EUA i l’URSS.