La setmana passada, abans de la inhabilitació del president Quim Torra, l’atenció mediàtica s’havia centrat en un altre assumpte. El que va ser president del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera, va tornar a estar, inesperadament, d’actualitat per unes declaracions que, lògicament, crec que ningú comparteix. Aleshores vaig recordar que en el seu moment l’havia anat a veure al seu despatx i que n’havia escrit algun article. Això és el que en vaig publicar el 27 d’agost del 2014:

“Reus acull des de fa tres anys el repòs del president Barrera. Si bé és habitual que les figures destacades del món polític i intel·lectual siguin enterrades als cementiris de Barcelona, més si són naturals de la Ciutat Comtal —com és el seu cas—, també és cert que arreu del territori trobem excepcions notòries en espais que es converteixen en indrets de memòria, visita i record. Sigui com sigui, la capital del Baix Camp ha quedat vinculada des d’aleshores a un dels símbols institucionals del país.

”Heribert Barrera i Costa (Barcelona, 1917 – 2011) és un d’aquells personatges que, resseguint la seva biografia es ressegueix l’evolució política i social de la Catalunya del segle XX. Fill del que fou conseller de la Generalitat republicana Martí Barrera, des de ben jove, ja als anys trenta, s’endinsà en la militància política. Conviccions, les seves, solidificades al front durant la Guerra Civil i que es mantindrien a l’exili francès, on hi passà més d’una dècada i on continuà els seus estudis. ”Barrera era home de ciències, de químiques i de matemàtiques. Era, també, la perseverança dels que creien que calia dedicar temps i esforços a una Catalunya que restava llavors sota el franquisme. Per això, durant la llarga nit i fins a la mort del dictador s’embranca des de l’interior en assegurar la continuïtat del partit de Macià i Companys.

  ”A les primeres convocatòries electorals de la transició es fa evident que la societat catalana ha canviat molt en aquells quaranta anys. Barrera serà l’únic diputat dels republicans a les Corts Constituents del 1977, però es farà notar a la Carrera de San Jerónimo. Així les coses, el diputat d’ERC fou una veu discrepant en el marc de l’àmplia majoria obtinguda a nivell estatal per la UCD i d’acord amb els seus valors incorruptibles votà en contra de la Constitució del ’78, tot considerant poc ambiciosa la carta magna i contrària als anhels autodeterministes.

  ”Sens dubte, però, Barrera passarà a la història per la capacitat que tingué el 1980 d’orientar el futur de Catalunya. Les primeres eleccions autonòmiques de la restauració havien deixat les portes obertes a diverses possibilitats de suma, i Esquerra tenia la clau de la governabilitat. No vaig poder evitar preguntar sobre la qüestió al president Barrera, quan vaig entrevistar-lo a meitats de novembre de 2010. Em respongué que la tria l’havien fet “pensant més en el país que en el partit”, en paraules seves.

  ”L’havíem anat a veure al seu despatx, al passeig de Sant Gervasi, ben a la vora dels jardins de la Tamarita, a pocs dies d’unes noves eleccions autonòmiques, que ara ja queden ben lluny. Estava reordenant l’àmplia biblioteca de casa i és així com trobàrem nombrosos volums per tot arreu, a punt per ser ressituats a les prestatgeries que, com si de paper Morris es tractés, es feien presents en bona part de les parets del pis. Portava les ulleres característiques i parlava amb veu reflexiva, pausada, amb l’objectiu de poder argumentar cada afirmació. No pretenia donar titulars en les respostes, tot i que de vegades les seves opinions personals en determinats temes havien generat polèmica.

  ”Barrera es mantingué actiu fins al darrer moment. Pels seus molts anys de militància republicana a primera línia i, sobretot, pel fet d’haver estat president del Parlament durant la primera legislatura (1980-1984), Barrera s’havia convertit, en els darrers anys, en una de les personalitats destacades dels actes de reafirmació nacional. Així, amb d’altres, oferia un paraigua institucional i la veterania de la perseverança amb el compromís. ”Fent bo el cèlebre “tenim pressa, molta pressa” d’Heribert Barrera, el cert és que l’acceleració del procés polític ha estat constant des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.

  ”Barrera, que ens deixà el 27 d’agost de fa tres anys [recordem que és un article del 2014], contribuí amb la seva fermesa a fer més tangible el somni de tants.”