Aquesta historieta la va explicar aquell xalat del Mas del Sol. “Al principi ignorava si aquella denominació volia dir ‘Sol al Mas del solitari’ o bé si el solitari era el Mas del Sol”.

Sol o lluna. Les llunes també entren a la mecànica de les muntanyes. Me les sabia totes: la de grandota, la fugida, i les de les banyes intermèdies mirant a llevant i a ponent. A mi la que més m’agrada veure al cel és la lluna mora.

  Seguí l’home: “Quan em vaig fer meu el Mas del Sol era un munt de runes. De seguida el vaig remuntar seguint la mateixa orientació que li havien donat els antics masovers: de cara al sud. ”Al mas no li podia faltar la gran alzina protectora que tenen tots els masos dignes de ser-ho. L’alzina del Mas del Sol era masclota, frondosa, alta, ampla i atofada, cofoia i mascla; mai n’havia vist cap d’igual; una alzina amb lletra majúscula. Però aquí no acabava tot; tenia un vigilant erecte, silenciós, auster, digne: un xiprer airós, balancejant-se parsimoniosament al vent amb majestat, fent acataments a la contrada: ja saben, els canyars, les vimeteres, la verdesca als matolls, les falgueres. Més lluny, quasi difuminats, els pins, els roures i verns, en una paraula, el bosc, fins i tot al xop del barranc, que disposant d’aigua clara en abundor, havia crescut tant com per treure el cap per damunt el cingle.

”Amb un bon somaler i la manta ratllada, vella, bruta, que vaig trobar a la golfa em vaig fer el recer, que em faria beneficiari del sol els dies d’hivern, i del qual em guardaria els d’estiu; només havia de posar-lo al redós de la paret de l’antic clos del bestiar. ”Aquell primer dia em vaig oblidar dels records insuportables de la ciutat. Us ho explico:
  Aquella gernació de bojos... processons de fantasmes pujant i baixant... ...sense topar-se, tindrien censors? seguici d’homes de pedra, caminant amunt i avall xiques eclèctiques tatuades caminant avall i amunt Tot agitació, excitació, frenesí. No ho podia digerir, Quan vaig despertar, vaig decidir, fer-li una abraçada a la natura i anar-me’n al Mas del Sol.

     ”Obrí els ulls. De cop i volta la mirada em va topar a l’espadat llis de pedra de rere el mas. Una mola llisa, marró, lliscant-li reguerols humits que regalimaven per la paret de quatre canes quadrades, les mateixes vistes tant de dalt a baix com de destra a sinistra.

”Quina tranquil·litat, amiga muntanya! ”Quina serenor, amiga estació: A l’estiu tota cuca viu i jo més que cuca, cucot.

”Què se n’havia fet del malson urbà? Ara tinc l’ànima saltant de goig i el cos desenrampat. Mai com ara, estic airívol!

  ”En cas de proposar-m’ho hauria volat, m’hauria enlairat fins aquells nuvolets que saltironaven a banda a banda per aquell cel blau purificat. ”Entretant, una delicada serpeta s’esmunyia peresosa entre la ramalla, esquivant calmosament el brossall, el brossam i les bimbirimboies. La vaig entendre, feia una calor afeixugant. La vaig deixar fer.

  ”No així un senglanot robust, quadrat, amb ullals d’elefant. Em mirava tafaner sense saber què fer. Mut jo, tement una mala passada meva, feu una batzegada brusca per entaforar-se dins un fullam tou de carrasca i escórrer-se entre branquillons i brancams per fugir ves a saber a quin lloc agrest. ”Exultat de mirar el bosc, vaig aixecar els ulls al cel. Uns voltors evolucionaven per les altures aprofitant les evolutes tèrmiques; pujaven i baixaven pel cel sense decidir-se cap on tirar. La tarda queia. El sol, cansat de llençar el seus rajos, delerava per anar-se’n a dormir a ponent. ”Aprofitant els últims llampecs i ans d’ajocar-se, uns ocells rivalitzaven amb les xixarres piulant uns, xerricant els altres. Cap problema, s’anava fent tard, els ocells anirien a dormir mentre altres seguirien fent el concert de nit. Eren ja els últims tons acolorits que flamejaven la muntanya. Només el xup, al qual li diuen ‘duc’, un ser taciturn, noble, amo de la nit. A ell l’havien creat amb el cicle vital a l’inrevés, fent de la nit, dia: ‘xup-xup’... Cansat tots; la Natura també, decidírem plegats retirar-nos al nostre ajocador; cada u al seu lloc gaudint de la senyora nit, l’ama de la muntanya, quan el silenci fins i tot fa mal a les orelles.

”Per totes aquelles sensacions viscudes, abans d’adormir-me plàcidament vaig donar gràcies a Déu per haver-me tret del batibull ciutadà.”
1. Els antics masovers ho haurien tingut molt en compte a l’hora d’aixecar-ne les parets: gaudir a l’estiu de la marina i a l’hivern resguardar-se del serè tumultuós, sec i fred.