Aquests setembre i octubre ha començat un nou curs. I aquest deu haver estat, segur, l’inici d’escola, instituts o universitats amb més expectació de les darreres dècades. Pares, mares, tiets, avis o padrins, tots pendents de l’obertura dels col·legis i centres de secundària i, de retruc, de la nova logística familiar que comença aquest mes de setembre.

A la memòria tenim aquell 12 i 13 de març que va canviar-nos la vida, ara fa mig any. Si la vigília molts encara participàvem en actes i reunions amb una certa calma tensa, l’endemà —i els dies següents— vam assabentar-nos ràpidament del que suposava una pandèmia.

  Enganxats a la informació, a les estadístiques i als programes especials, hem descobert allò que només havíem vist a la secció d’internacional dels diaris: prestatges buits de supermercats i confinaments domiciliaris. Mentrestant, la imaginació, els pastissos casolans i les classes d’esport online ens van suplantar la primavera més trista. La treva estival ens ha fet recuperar els carrers, el Delta, les platges de la Costa Daurada i els gorgs de les muntanyes de Prades, amb prudència, distància, mascareta i gel hidroalcohòlic.

  De març a finals d’agost a les comarques tarragonines i al conjunt del país hem viscut un parèntesi vital del qual encara no coneixem totes les conseqüències. No sabem si els nous hàbits es mantindran o fins a quin punt el teletreball, l’anunciada migració ciutat-camp, la digitalització empresarial o els enviaments exprés acabaran d’assentar-se. Desconeixem si es tracta d’un punt de no retorn o d’una acceleració d’allò que, en part, ja estava començant a passar. Si després de tastar tots els pastissos, hem deixat de comprar farina i llevat, quins d’aquells aprenentatges sí que mantindrem en un futur?

Aquests setembre i octubre han estat, però, l’entrada definitiva a una nova normalitat que s’allargarà, com a mínim, fins que es faci efectiu —i es popularitzi— algun dels projectes de vacunes que laboratoris de tot el planeta estan intentant avançar a contrarellotge. Mai tota la ciència havia focalitzat els seus esforços en una mateixa direcció.

S’havia parlat molt dels possibles rebrots de la tardor, que a Lleida i Barcelona van conèixer ja aquest juliol. Aquesta segona onada ja ha arribat. Només els cribratges massius que s’han anat fent en algunes poblacions com Benifallet o alguns barris de Reus, o els que s’han plantejat per fer a Tarragona ciutat, ens permeten conèixer i avançar-nos als esdeveniments, a partir de detectar tots aquells asimptomàtics que poden anar propagant el virus sense saber-ho. Esperem, doncs, que aquests cribratges es vagin efectuant de manera esglaonada als diversos pobles i ciutats al llarg de les properes setmanes.

Ja no som al mes de març, i tampoc a l’abril, al maig o al juny. Els aplaudiments de les vuit del vespre, des de finestres, balcons i terrasses, van anar desapareixent, però el paper de l’àmbit sanitari —com el de l’educatiu— continua sent cabdal als nostres hospitals i centres d’atenció primària. Els missatges de la Generalitat són clars: mans, distància, mascareta. En qualsevol cas, sabem que la millor prevenció és la que puguem fer nosaltres mateixos i, així, la responsabilitat individual continua sent la millor de les garanties.

  Així, sense caure en un naïf “tot anirà bé” —ple d’optimisme, però que per fer-se realitat ha de reforçar-se amb mesures concretes—, sí que hem de confiar en cadascú de nosaltres i en les possibilitats de futur. Si tot depèn de nosaltres, estarem a l’alçada del moment?