La castanyada és la festa catalana que se celebra en gairebé tots els pobles de les regions i comarques de parla catalana. Tot i que en alguns llocs s’ha perdut, almenys pel que fa a la celebració popular, amb tot en alguns moderns restaurants sofisticats intenten ressuscitar la castanyada com a final de sopar.

  Tot seguint ens centrarem en la castanyada que es feia en temps no tan llunyans ni tan altisonants, temps que com diu el refranyer ja eren de “capes i mocadors grans”, ja que el fred començava a fer-se notar, és a dir, els primers dies del mes de novembre. 

A Montblanc, els que tenim alguns anys encara recordem amb una certa melangia l’última castanyera de la vila, la velleta Treseta Escorça, com se la coneixia al poble. La setmana abans de Tots Sants, al capvespre —a les nou al novembre ja és de nit— se situava al xamfrà del carrer major i el carrer de Cal Colom, abrigada amb el següent abillament: la manteleta negra, el mocador al cap, faldilles de llana i davantal de sargil lligat més amunt de la cintura. Llavors treia la torradora (eufemisme d’un bidó de llauna posat sobre tres peus rematats per un cercle de ferro gruixut, i on a mitja altura hi havia un forat per entrar-hi les brases de llenya de fusta, i un pam més amunt unes graelles de forats amples on posava les castanyes, que tot movent-les amb un vareta de ferro amb ganxo anava torrant pacientment pels dos costats). D’aquella mena de cerimonial, els gallastrots i algun bocabadant ens hi apropàvem i quedàvem bocabadats contemplant les rogenques brases, que desprenien una escalforeta que s’agraïa les cares i una oloreta que posava en alerta les ganes de halar-se-les. Una vegada acabades de torrar, la Treseta les servia dins d’una paperina de paper de diari mentre els clients les agafaven amb les dues mans per tenir-les calentetes. Després es portaven a casa per cruspir-se-les en família amb la copeta de vi ranci o moscatell, segons els gustos de cadascú. De vegades s’hi adjuntaven també els dolcets moniatos i anys més tard, els panellets.

Alguns vells cronistes han deixat escrit que la castanyada es va originar la nit que anava de Tots Sants al dia dels Morts, quan el costum de la gent era assistir a les misses que se celebraven durant tota la nit en sufragi dels difunts. Llavors els qui esperaven el torn de la seva ho feien en algun local annex a l’església o a la sagristia i per matar el temps menjaven la fruita del temps ben torrada. Més tard s’hi afegiren els panellets, que sempre els elaboraven a mà les dones de la casa.

El dia següent, el de Tot Sants, era per anar a visitar familiars... i coneguts (una manera de passar l’estona, recordant-los), i els creients també hi anaven per fer-los un res. No obstant aquest costum només es posava en pràctica una vegada a l’any, ja que la resta ja no es visitava més el cementiri, quedava tancat i només s’obria quan s’hi havia d’enterrar un nou difunt.

Avui se celebren castanyades més luxoses, normalment a les cases rurals, masos o càmpings, al voltant del foc a terra o l’estufa sense massa luxes, mentre que alguns pijos la celebren amb cava en algun restaurant de nom, això sí, amb el parament d’estovalles de quadrets blancs i vermells. Amb tot, cal dir que la castanyada la gaudien més les persones de temps passats.