Quan anava a l’institut, en algun curs per aquestes dates alguns nois i noies de la classe s’havien organitzat per vendre castanyes al carrer. No eren els únics, altres classes i instituts també volien formar part d’aquestes castanyeres 2.0. En comptes de camisa, faldilla de campana i sabates que fessin cloc-cloc, els que venien les paperines eren joves de quinze o setze anys, amb texans i sabates esportives. Una nova versió que reinterpretava i continuava la tradició.

  Alguns organitzaven i feien els encàrrecs i les gestions de papers, d’altres anaven a comprar o recollir els productes i materials, d’altres estaven a la parada venent i alguns eren els tresorers que havien de portar els comptes. En aquest sentit, recordo concretament una classe d’economia a l’institut en què el professor els va ajudar a concebre l’“empresa”: Quantes castanyes calculaven que haurien d’encarregar? Quants bidons havien de llogar? Calia comptar també la llenya o carbó o el que calgués més. I fer les paperines, i quantes n’havien de fer? Quantes castanyes volien posar-hi? I a quant les havien de vendre per tenir beneficis? Vam dedicar-hi tota la classe. Vaig trobar aquella sessió especialment útil. Estàvem planificant i resolent una situació real i que, a més, interessava.

Al cap d’unes setmanes vam tenir l’examen d’economia, i una de les preguntes s’assemblava una mica al que havíem treballat en aquella sessió. Resultava que estàvem organitzant uns concerts, teníem el pressupost de diversos músics i bandes, i també el preu de diferents sales, algunes amb més aforament i d’altres amb menys. Teníem potser una previsió estimada d’assistència i alguna variable més, i havíem de decidir quina sala llogar i a quin preu posar les entrades per poder tenir benefici o no perdre-hi diners. Aquella pregunta d’examen era una manera de rendibilitzar els nostres aprenentatges? Tornant a les castanyes, sempre m’ha semblat curiós que molts les tenim associades gairebé exclusivament a aquesta celebració; i té lògica, perquè són un fruit de tardor. Però dies o setmanes abans o després del 31 d’octubre no pensem a menjar-ne, només al voltant d’aquell dia. També és cert que fora de la festa de la Castanyada costa de trobar-ne i potser per això ja ni hi comptem a l’hora d’elaborar els nostres plats o de triar les fruites per combinar un esmorzar, un berenar o unes postres.

Sigui com sigui, en altres llocs, tot i que no celebren pròpiament la Castanyada, també en trobem. Concretament, un exemple seria el de quan vivia a París. Un dia qualsevol de principis de tardor vaig sortir del metro a la parada St. Michel. Estava caminant a la vora dels Jardins de Luxemburg en direcció a la Sorbonne, on estudiava; quan, de sobte, allà, a l’entrada dels Jardins vaig veure una castanyera. Bé, era un carretó, amb bidons on una dona torrava castanyes i les venia en una paperina. “Marrons”, hi posava en el rètol. Vaig estar uns moments observant la situació. En diversos llocs de la ciutat durant la tardor en vaig veure més. I, és clar, després de pensar-hi ho vaig trobar ben normal, és evident que en d’altres llocs també hi ha castanyes i, per tant, que les venguin no seria estrany. Potser la curiositat és més aviat que les venguin en format que nosaltres entenem com a castanyera. A més, allà és ben popular també la variant “marrons glacés”, castanyes glacejades.

Fixem-nos ara en l’extensió de significats d’aquesta paraula: no només el fruit, sinó que també trobem expressions com “anar a tota castanya”, ben ràpid; o bé “donar-se una castanya”, un cop; o “treure les castanyes del foc a algú”, solucionar-li els problemes, i en trobaríem més encara. Les castanyes són presents en el nostre vocabulari, amb aquests significats que van més enllà encara.

Aquests fruits avui i aquest cap de setmana aniran acompanyats dels panellets i dels moniatos. Hi haurà qui ja haurà celebrat la festa a l’escola; d’altres hauran comprat una paperina en una parada del carrer, potser d’uns joves, i d’altres que després de sopar en menjaran plegats per postres, i segurament serà el preludi d’una bona conversa.