El 24 d’aquest mes d’octubre se celebrarà el setanta-cinquè aniversari de l’Organització de les Nacions Unides, una dada a celebrar i analitzar a la vegada. Una organització que entrava en vigor el 24 d’octubre de 1945 a la ciutat de San Francisco, amb l’aval ja aleshores de 51 països. Feia poc que havia acabat la Segona Guerra Mundial. El clam favorable a la pau en aquells moments —tal com assenyalen els analistes— era unànime .

Com a organització intergovernamental mundial, tenia i té encara la finalitat de mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, i garantir la seguretat dels estats basant-se en els principis d’igualtat i autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans. Actualment formen part d’aquest organisme cent-noranta tres membres dels estats del món. En certa manera, el mateix havia passat amb l’establiment de la Societat de Nacions, després de la Primera Guerra Mundial, per la creació d’uns organismes per aconseguir la pau.

Avui els resultats de Nacions Unides deixen molt a desitjar, i no per voluntat pròpia, sinó —com assenyalen els observadors— perquè la seva estructura i funcionament es troben en mans dels estats membres i són els que tenen l’última paraula. Cal dir que no tots els estats inscrits tenen la mateixa capacitat d’intervenció, encara que cadascun disposa del dret a vot en l’assemblea general.

El que passa és que hi ha un grup d’estats privilegiats com els Estats Units, Rússia, la Xina, França i Gran Bretanya que frueixen del “dret a veto”, tal com assenyala l’organisme permanent de decisió política de l’ONU, el que se’n diu Consell de Seguretat. Un privilegi que molts d’aquests van aconseguir com a vencedors de la Segona Guerra Mundial i al qual mai han renunciat.

La picabaralla que hi hagué entre el secretari general de l’ONU Boutros-Ghali i el president dels EUA Bill Clinton durant la dècada de 1990, degut al comportament reprovable dels soldats nord-americans en una teòrica acció de pau a Somàlia. La resposta de Washington no fou la d’intentar canviar l’actitud dels militars, sinó la negativa de no nomenar per a un segon mandat Boutros-Ghali.

Les disponibilitats econòmiques en què se sustenta econòmicament aquest organisme estan totalment supeditades als seus estats membres. Les limitacions d’una institució com aquesta, sotmesa als interessos particulars de facto, dels poders fàctics, dels estats més poderosos d’aquesta organització que intervenen de manera constant, pot portar a situacions indegudes que es desdiuen dels seus principis inaugurals. Desitgem que els pròxims setanta-cinc anys siguin millors, i que el seny i la sort els siguin fructuosos per al funcionament a què ha estat pensat aquest organisme, amb més realitzacions, sens dubte, pel benestar de la comunitat mundial.