Apel·les Mestres nasqué a Barcelona el 29 d’octubre de 1854. Fou un artista polifacètic dedicat al dibuix, poesia, teatre, música, il·lustració gràfica, traducció i col·leccionisme, entre altres activitats culturals. Apel·les cursà el batxillerat en un col·legi francès, on ben aviat mostrà una gran afició per la caricatura. Positivista, agnòstic i anticlerical, conservà, això no obstant, un cert esperit franciscà i bon respecte a les creences. Era dels que creia que s’ha de respectar la grafia a l’hora de referir-se als noms, igual que ara es respecta la h de les ch. L’any 1885 es casà amb una parisenca amb dots artístics notables, Laura Radénez, no tingueren fills.

  Com a escriptor va conrear diversos gèneres: poesia, teatre i prosa que il·lustrava amb dibuixos propis. L’any 1908 va ser investit amb el títol de Mestre en Gai Saber al guanyar tres premis extraordinaris dels Jocs Florals. El 1874 havia començat el seu àlbum de dibuixos titulat Llibre verd, una mena de dietari amb apunts, retrats, impressions, indumentàries, etc.

  Il·lustrà gran quantitat de llibres, entre els quals destaquen Liliana (dona d’aigua). Per aquests llibres se’l considera un precursor dels modernistes i referència obligatòria per conèixer els orígens del còmic espanyol.

Entre 1877 i 1885 col·laborà en revistes catalanes com La Llumanera de Nova York i La Campana de Gràcia, revista republicana, i fins i tot va renovar la capçalera L’Esquella de la Torratxa, revista satírica. També col·laborà en revistes en castellà com El Gato Negro, Blanco y Negro i altres. El 1912 hagué d’abandonar el dibuix a causa d’una afecció a la vista. Uns anys més tard va publicar cançons amb lletra i música pròpies harmonitzades al piano pels músics professionals Emili Vendrell i Núria Feliu i altres de notoris. El 1915 va aconseguir una nova englantina amb Flors de sang.

  Per la seva actitud pro Aliada durant la Primera Guerra Mundial el govern francès li va concedir la Creu de la Legió d’Honor (1920). Aquell mateix any moria la seva estimada esposa Laura. El 1934 es preparava un homenatge a Apel·les Mestres que s’hagué de suspendre pels fets de la revolució d’octubre i el 19 de juliol de 1936, i quan s’iniciava la Guerra Civil va morir. La notícia de la seva mort no va tenir cap ressò a la premsa ni a la ràdio a causa dels esdeveniments que es produïen a tot el país. Malgrat tot, a l’any 1938 se li va erigir un monument de marbre blanc al parc del peu del Tibidabo.

L’estil literari d’Apel·les Mestres consolida un estil propi al deixar enrere el romanticisme becquerià de joventut per adoptar fermament el naturalisme. L’Avenç l’any 1883 escrigué les seves faules, on proposà una mena de panteisme primitiu, íntim i extremament ingenu. Mestres és de la generació dels escriptors de la Renaixença, juntament amb Joan Maragall i Santiago Rusiñol. No obstant, va criticar amb sarcasme Eugeni D’ors. Heus ací les seves dues poesies cabdals, al nostre entendre, unes de les mostres de la seva àmplia i refinada obra literària.

Camí de la Font
La fadrina va a la font
a buscar un cantiret d’aigua,
refilant com un ocell
i saltant com una daina.

Al passar prop del molí
troba algú que l’esperava,
troba el fill del moliner
que li fa mitja rialla.

“Si em donessis un clavell
jo te’n tornaria quatre.”
Quan arriba de la font
li botzina així sa mare:
- Molt trigaves a tornar.
- És la font que a penes raja.
- Molt despentinada vas!
- És que el vent m’ha escabellat!
- Molt enfarinada vens!
- És la pols que aixeca l’aire.

- Jo no veig que faci vent
ni que aixequi pols tan blanca!
- Aquí a dalt pot ser que no...
allà baix fa un altre oratge.

La taverna d’en Malloll

A la taverna d’en Mallol
s’hi riu i plagueja;
a la taverna d’en Mallol
molts hi entren i en surten amb sol.

A la taverna d’en Mallol
s’hi beu i s’hi juga;
a la taverna d’en Mallol
dels diners que hi entren no se’n torna un sol.

A la taverna d’en Mallol
s’hi canta i s’hi balla
a la taverna d’en Mallol
hi ha hagut punyalades;
a la taverna d’en Mallol
diuen que eren quatre contra un home sol.

A la taverna d’en Mallol
no tot són rialles;
a la taverna d’en Mallol
han tancat les portes en senyal de dol.