L’església parroquial de Sant Martí de Centelles (Osona) s’ha quedat òrfena d’un dels seus fills predilectes: en Pere Rovira i Magem, del Mas de la Rovira dels Cerdans, que morí a l’edat de 91 anys. Fou l’hereu d’una família de cinc germans. Va ser membre actiu de la junta parroquial, i amb el temps n’esdevindria l’ànima. Es destacà com un dels principals propulsors en la seva defensa  i recuperació, de la parròquia de Sant Martí i la sufragània de Sant Miquel de Sesperxes, ja que corrien el risc, al marxar l’últim rector i per la falta de capellans, de perdre-ho.

Això suposà una implicació total a tenir cura, no tan sols de la vida espiritual de la comunitat, sinó també del manteniment del seu patrimoni, com edificis parroquials, cementiris, mobiliari, algun camp i un petit bosc. Tot això se sustentaria gràcies a les recaptes dels aplecs dels ous, i algunes aportacions de caràcter personal, per acabar de sufragar despeses. Per tot plegat es crearia, la junta parroquial, formada per més persones que encara contribueixen i ajuden, per tal de preservar-ne l’existència i bon nom.

  El nostre amic era una persona de profundes conviccions cristianes i humanes. Havia nascut i viscut amb els principis evangèlics de la fe cristiana, i en l’esperança del Crist ressuscitat, pensaments que compartia amb la seva família. En Pere, tal com el vaig conèixer, era la personificació d’una persona noble, respectuosa, senzilla, humil, modesta, honrada i recta en les seves conviccions íntegres. Tenia un sentit de la responsabilitat elevat, i procedia cap a les altres persones amb un sentit excel·lit d’esperit de servei i acollida, actitud que tant un servidor com la meva família  i amics vam trobar.

La seva inquietud el va portar a col·laborar tant en les activitats parroquials referides a Sant Martí, que en solia patrocinar l’existència, com també en la participació de la vida política pel bon govern de l’ajuntament. Tal cas seria en el primer ajuntament democràtic, on cal ressaltar dos factors importants; primer la seva actitud a favor de la preservació del Pont Vell de l’Abella (s. XVIII), quan feien l’autovia ( Barcelona-Vic), i l’interès que es mantingués l’escola rural pel veïnat de Sant Martí.

Pagès de soca-rel, d’una família de pagesos de tota la vida, posava en relleu l’experiència i capacitat adquirida amb el pas dels anys, en el manteniment i atenció esmerçada tant en la feina dels camps com la dels boscos de la seva propietat, de que era un extraordinari restaurador nat. Aquesta professionalitat quedava refosa en un sol bloc homogeni, tan amb la seva professió de pagès com amb els valors i principis que professava.

Morí el 25 de setembre havent rebut els sagraments i la benedicció apostòlica. Amic, al cel ens puguem veure.