Només les persones que han viscut directament l’experiència poden entendre què comporta la pèrdua definitiva d’una persona amb la qual has compartit els millors anys de la vida. En pocs dies, potser en poques hores, tot canvia radicalment amb un sentiment de total impotència davant un fet irreversible contra el qual no s’hi pot fer res. Hi ha dues opcions: tancar-se per ensorrar-se lentament o començar de nou, amb el record dels bons moments passats en una vida fecunda i compartida. Ja ho diu el llibre de la Saviesa: “No són la llarga vida o el nombre d’anys el que dóna la mesura d’una vellesa honorable; el seny val tant com els cabells blancs i una vida neta és la prova d’una edat madura”. I el fruit, quan és madur, cau de l’arbre.

Això no vol dir que no sigui dolorosa l’experiència de la separació. En aquests moments es posa de manifest la profunditat de l’estimació envers aquella persona. Abans potser no traslluïa de manera tan explícita perquè formava part del quefer diari. Era una cosa natural, a voltes rutinària, saber que hi era, que es preocupava de tot, que dedicava moltes hores i molts esforços a procurar el benestar dels altres. I és molt difícil expressar amb paraules aquest sentiment de pèrdua definitiva.

Però, quan la mort truca a la porta i ve per quedar-se, també t’adones que no estàs sol per fer-li front. És molt gran la capacitat de les persones per compartir el dolor, donar suport i fer els possibles perquè la partença sigui un adéu amb tota la dignitat que mereix una persona. És admirable la dedicació dels professionals de la sanitat, les atencions humanes per no provocar angoixa ni un sofriment innecessari. Malgrat totes les dificultats per les retallades i privacions, la immensa majoria donen el millor d’ells mateixos perquè el malalt no se’n ressenti. No estalvien hores ni dedicació malgrat la reducció dels recursos.

Per una altra banda, a vegades ens queixem de les mancances de la societat en què vivim; és fàcil acusar-la de materialista, insolidària o egoista. És cert que moltes persones cerquen només el profit material, però és esperançador i dóna confiança comprovar l’actitud sincera, afectuosa, propera, de tots aquells —i són molts— que s’ofereixen a donar un cop de mà sempre que faci falta. Per nombrosos que siguin els defectes de la nostra societat, hi ha molta gent que per damunt de tot continuen sentint-se elements actius de la comunitat on viuen. Ho podem veure cada dia i en afers molt diversos. Les mostres de solidaritat són constants i podríem citar-ne molts exemples en la vida diària. Sota un aspecte potser indiferent hi ha sovint un cor que batega i està disposat a donar un cop de mà per resoldre un problema sense demanar res a canvi. Aquest és nostre millor bagatge, el que ens dóna confiança en el futur. Encara que el mal seguirà existint i mai podrem vèncer la mort, entre tots podrem fer més lleugers els moments difícils, que són més suportables quan hi ha molta gent disposada a compartir-los.