Des de ja farà quasi un any, tots plegats estem parlant d’aquesta pandèmia global que encara ens sacseja i que tantes i tantes persones s’ha emportat, talment com si d’una guerra parléssim. I entre mig de tot el que ens neguiteja, això, senyores i senyors, penso jo que no deixa de ser una expressió de l’egoisme que pateix el món occidental, ja que de pandèmies, no ja tan sols sanitàries, sinó socials, de degradació del medi ambient i d’altres tipologies, ja fa temps que el món en ve arrossegant.

I és que cada vegada crec més que infern i purgatori són en aquesta Terra i que hi venim per aprendre i prosperar en altres dimensions més plàcides que la que vivim nosaltres. Perquè si no, ja em diran: com és que tan poques persones viuen en el que per a ells podria ser el cel? Iots, milions, accions de no sé quantes empreses, cotxes immensos, mansions…? I com és que hi ha tal quantitat ingent de desgraciats? Fam pandèmica des de fa dècades a moltes parts del planeta, desforestació, contaminació, barris plens de gent famolenca o senzillament carrers plens de persones sense sostre... I la llista podria ser molt llarga, i s’engrandiria el que podria ser estar en una mena d’infern; després vindria aquesta mena de purgatori, que seria aquell lloc en què estem immersos la classe mitjana, que ajuda els pobres i manté els rics.

Però en fi, centrant-nos, senyores i senyors, en aquest maleït coronavirus, d’aquesta en sortirem més a prop de l’infern que no pas del cel, perquè tots plegats estarem bastant més pobrets, i els fills dels fills que vindran encara deuran diners.