El 6 de maig de 1997 l’alcalde de Montblanc, Andreu Mayayo, signà un conveni amb la vidrieria Saint Gobain (ara Verallia) que no es publicità. Vint-i-tres anys després, l’Ajuntament és condemnat per sentència ferma a pagar 887.000 euros a Verallia arran d’aquell conveni i de les decisions polítiques posteriors. Finalment, després de negociacions amb l’empresa, són 782.000 euros. Més enllà de la xifra, que és cridanera i que pagarem tots els montblanquins, hi ha qüestions d’hisenda municipal, transparència, polítiques mediambientals i de salut pública que cal considerar.

  El present article en vol treure l’entrellat, arribant fins allí on ens ha estat possible. És un acte de rendició de comptes, com quan presentem una relació d’ingressos i despeses d’una gestió que pot ser comprovada. Els interrogants i dubtes que ens han guiat els hem anat reformulant a mesura que el treball avançava. Evidentment que “qui pregunta, ja respon”, però són les bones preguntes les que guien la recerca de dades.

  El treball l’hem dividit en tres parts:

1.    Hisenda municipal, transparència i ordenació industrial.

2.    Contaminació atmosfèrica i salut pública.

3.    Actors (alcaldes, empresa….). Hisenda municipal, transparència i planificació industrial

Què aporta l’Ajuntament?
A partir de març de 1996 comencen les negociacions i fruit de l’entesa el consistori compra uns terrenys rústics a l’empresa Tèxtils i Fruites per 62,6 milions de pessetes (més de mig milió d’euros comptant inflació). En subhasta, la multinacional s’adjudica el solar pel mateix preu. Davant aquests fets, Tèxtils i Fruites interposa dos litigis que foren arxivats el setembre de 1998: pel perill de contaminació de l’aire sobre les seves terres veïnes i per les plusvàlues generades en la requalificació dels terrenys de rústics a industrials (Avui, 18/01/98). Amb l’obra civil engegada hi haurà una altra polèmica per l’aparició d’una vil·la romana. La comissió de patrimoni del Departament de Cultura fa les seves prospeccions arqueològiques i permet que les obres continuïn (LV, 18/12/97).

Pel que fa a la hisenda municipal, el punt central és el conveni del 6 de maig de 1997 signat entre l’alcalde Andreu Mayayo i el representant de la vidrieria [n’adjuntem còpia] i que s’aprovà per Comissió de Govern, és a dir, per l’equip de govern, sense passar pel Ple.

  Pel punt segon del conveni, l’Ajuntament concedeix una subvenció de 32,8 milions de pessetes (una mica més de 300.000 euros actuals) a la vidrieria per a l’adquisició dels terrenys. Aquest punt, però, hagué de passar pel Ple uns mesos després (LV, 2/07/98). O sigui, li subvenciona més de la meitat del cost del sòl.

Pel punt tercer, l’Ajuntament urbanitza la zona amb serveis d’aigua potable i industrial, clavegueram i un pont d’accés sobre l’N-240. Tot plegat amb un pressupost de més de 260 milions de pessetes; són uns 2,4 milions d’euros al canvi comptant inflació. Pel punt quart, el consistori ha de fer les infraestructures i obtenir les autoritzacions per facilitar les obres de la fàbrica.

Pel punt cinquè del conveni Saint Gobain rebrà subvencions que representen l’equivalent de l’impost de la contribució urbana (IBI) i de l’impost d’activitats econòmiques (IAE) entre els anys 1998 i 2009, tots dos inclosos. El conveni especifica que “l’Ajuntament es compromet a reemborsar a la Societat l’import satisfet en el termini màxim d’una setmana”. Cal dir que l’IAE o impost sobre activitats econòmiques afecta qualsevol activitat empresarial i l’IBI o impost sobre béns immobles és un impost de titularitat municipal obligatori i directe que grava el valor dels immobles. És a dir, l’empresa paga (perquè per llei calia i cal fer-ho) però rebrà una subvenció equivalent a l’import en una setmana. Si l’any 2019 Verallia va pagar 334.000 euros podem concloure que a preus actuals 12 anys són uns 4 milions d’euros.

  A canvi de totes les subvencions, la multinacional ha de mantenir 100 llocs de feina directa (punt sisè). Enlloc diu que hagin de ser de la Conca. En línia amb el conveni, Aigües de Montblanc fa arribar la canonada fins a Videmosa afegint 1.000 metres i Fecsa crea una nova subestació transformadora a l’altura de la multinacional en un terreny cedit per l’Ajuntament amb un cost total de 600 milions de pessetes. D’aquests, Saint Gobain en paga 150, Frape (Mahler) 25 i l’Ajuntament n’hi aporta 40.

A quant puja en total l’aportació municipal?
En total l’Ajuntament de 1997 proposa a l’actual Verallia subvencions d’uns 7 milions d’euros actuals (4 dels quals a subvencionar en 12 anys) més el valor d’uns terrenys rústics requalificats a industrials amb tots els serveis. Tanmateix, el pont d’accés serà subvencionat a la llarga per altres administracions i la subvenció a l’IBI i IAE es rebaixarà a la meitat a partir del consistori que entra el 1999. Però allò fonamental és que, a la pràctica, el conveni proposa que cada montblanquí major de 18 anys subvencioni amb gairebé 1.500 € per cap la vidrieria. En l’operació, cal afegir-hi els terrenys, revaloritzats de rústics a industrials, i el cost i el cànon de portar l’aigua de l’Ebre [de l’aigua de l’Ebre en parlarem més endavant].

Quin cost econòmic suposa respecte a la resta de subvencions? Quan la Comissió de Govern de l’Ajuntament comença a subvencionar-la per l’import dels impostos pactats, el pressupost de subvenció a la vidrieria puja a 15 milions de pessetes; tota la resta d’empreses reben 12,7 milions (any 1999). La vidrieria rep, doncs, més de la meitat del total de subvencions.

I quant hi aporten la Generalitat i el Ministeri d’Indústria? 
La Generalitat aporta 1.000 milions de pessetes dels 10.000 milions de cost de construcció (La Vanguardia, 2/12/98), uns 9,4 milions d’euros al canvi actual amb inflació. Pel que fa al Ministeri, la subvenciona amb prop de 700 milions de pessetes (Nova Conca, 29/05/98), uns 6,6 milions d’euros al canvi amb inflació.

A qui contracta Videmosa?
El juliol de 1998, Videmosa (Vidrieria de Montblanc, SA), després Verallia, inicia la fabricació d’unes 600.000 ampolles diàries. Contracta 127 treballadors joves formats en enginyeria tècnica o formació professional de segon grau de mecànica, electricitat o química. Només 1 de cada 10 és montblanquí perquè no existeix aquest perfil professional a la comarca.

Quina fou la comunicació del conveni?
El conveni no passa pel Ple municipal ni abans ni després de firmar-se. Tampoc consta cap informe del secretari o de l’interventor municipal sobre la idoneïtat del mateix i l’equip de govern no fa públic el conveni a través de la premsa comarcal o els butlletins municipals. En aquests darrers s’hi troben afirmacions com que és el “model de fàbrica del segle XXI i la millor del seu ram a tot Europa” (butlletí municipal núm. 11) i en destaca que té mesures correctores d’impacte mediambiental, però sense precisar mai quines són ni quins impactes mediambientals genera (números 8, 9, 10, 11 i 12). En resum, hi ha idees-força per generar un estat d’opinió, però no hi ha informació pública, ni diàleg ni negociació amb la ciutadania o amb els agents socials, econòmics i polítics locals.

La industrialització dels anys 70 fou semblant?
Als anys 70, en paral·lel a la construcció de l’autopista, l’alcalde del tardofranquisme, en Josep Gomis, busca empreses poc contaminants, de volum mitjà i que proporcionin molts llocs de feina. La sortida 9 de l’AP-2 facilita l’arribada d’indústries que busquen sòl a bon preu, salaris relativament més baixos i menor conflictivitat laboral que a Barcelona i la seva àrea. A la fi, aterren set empreses que creen uns 700 llocs de treball industrial nous (són l’actual Mahle, Kadem, Simo i altres ja desaparegudes).

A canvi, el consistori proporciona terrenys a baix preu i exempcions fiscals municipals com la taxa de llicència d’obres. Si bé les ajudes públiques són minses, les empreses poden valorar la reducció de costos salarials i de conflictivitat laboral. És a dir, als setanta el consistori aposta per diversificar i contaminar tan poc com sigui possible a un cost municipal mínim; amb tot, no es planifiquen massa les ubicacions i a poc a poc es crea una anella industrial que acabarà envoltant la vila.

 Com va evolucionar l’economia just després de la implantació de la vidrieria?
Si als setanta del segle passat s’hi instal·laren set fàbriques que donaren feina industrial, als vuitanta la Conca visqué un nul creixement industrial i turístic i després dels Jocs del 92 la crisi econòmica fou generalitzada. En aquest context, la vidrieria havia de generar ocupació i diversificació industrial. L’alcalde Mayayo, com a balanç de l’obra de govern, afirma que és la inversió nacional més grossa feta l’any 1998.

  En qualsevol cas, la resta d’empreses fan la seva i ja des de 1995 l’economia local millora. El 1998, l’any que entra en funcionament la vidrieria, la Simo amplia perquè exportava moltíssim i arribà a 150 treballadors; Kadem invertia en nova maquinària; Maletes Queralt ampliava i Mahle anunciava una inversió de 2.000 milions de pessetes (LV, 25/05/99). A la fi, la indústria relocalitzada als setanta del segle passat fou, bàsicament, la que rellançà l’economia local en companyia d’un sector de la construcció en expansió.

La planificació industrial fou l’adequada?
El 1998, Verallia ocupa una superfície construïda de 43.000 m2 i dona feina a 130 treballadors directes, mentre Frape Behr (Mahle 1), just al costat, ocupa menys espai construït (30.000 m2) i dona feina a més de 600 persones. Així doncs, la millor relació entre ocupació i espai construït se’n va del costat de les empreses relocalitzades als setanta.

Les Conclusions Primeres Jornades Territori, Desenvolupament i Sostenibilitat Conca de Barberà’08, editat pel Centre d’Història Natural, aporten resposta a la pregunta: demanen una major planificació industrial que no comporti problemes de contaminació i que la Conca “no pot basar el seu desenvolupament industrial en la implantació de grans multinacionals, ni en la proliferació de polígons industrials sense cap criteri d’ordenació territorial” i acaben demanant suport a les petites i mitjanes empreses, que són les que cohesionen el territori (revista Reboll, núm. 12). En resum, la planificació industrial no fou adequada des del punt de vista de relació de l’espai ocupat, llocs de treball generats i despesa municipal aportada. A més, les Conclusions apunten a problemes de contaminació. En el proper apartat (la pròxima setmana) ho escatirem.