Els diaris s’han fet ressò de l’incident entre el príncep d’Espanya i el director general de l’empresa Shareisfashion a la inauguració del Mobile World Congress, quan aquest s’ha negat a donar-li la mà al·legant que «no eren amics» perquè «no ens deixen votar».  Però les paraules de Felip de Borbó dient a l’empresari Àlex Fenoll que havia de donar-li la mà «per educació» mostra clarament qui és aquí el mal educat. L’amistat no s’imposa, es guanya. Més enllà de l’anècdota, el fet es presta a diverses consideracions.

En primer lloc, és una mostra prou clara que els catalans hem perdut la por als «intocables». Ho ha dit el mateix Fenoll: «Ha estat per coherència amb mi mateix i d’autoestima per al nostre poble. Som en un moment en què hem cremat les galeres, és el moment dels gestos. Els ho hem de dir, i els ho hem de dir a la cara. Si no ens respecten […], no som amics d’ells».

La monarquia espanyola mai no havia estat tan desprestigiada. La seva funció dintre l’Estat i les seves formes d’actuar pertanyen a una altra època, ja caducada, però no desapareguda. El rei està per damunt de les lleis i, per tant, no se li poden demanar responsabilitats ni se’l pot jutjar. Ja veiem on ens ha portat aquesta institució, que —a banda de no fer gaire cosa més que viatjar, malgastar a costa dels contribuents i presidir desfilades— s’aprofita d’una situació de privilegi per omplir-se les butxaques amb total impunitat.

Caldria recordar les circumstàncies que varen convertir l’Estat espanyol en una monarquia. Franco va imposar-la com part de la seva herència. A Itàlia, després de la  II Guerra Mundial, els ciutadans varen poder votar monarquia o república, però a Espanya no es va voler córrer aquest risc i es va donar per fet que la monarquia formava part de la mateixa essència de l’Estat i així va entrar a la Constitució, votada en bloc. Un pecat original que inicialment es va voler obviar amb la idea que seria una monarquia que portaria la democràcia. Fins i tot, socialistes i comunistes varen caure en el parany.

En segon lloc, l’actuació de la monarquia en aquests 30 anys ha estat sovint més que discutible. Avui sembla demostrat que el rei estava darrere el cop d’estat del 23-F o almenys hi donava suport. Els posteriors afers amorosos, econòmics i cinegètics de la família reial no tenen fi ni compte i han estat objecte de diversos llibres que posen al descobert les maniobres —a vegades prou fosques— per mantenir la seva situació de privilegi. En el cas de Catalunya, la monarquia és una de les principals impulsores de la política unitarista del govern, que nega el dret dels ciutadans a pronunciar-se sobre el futur del país i ens deixa sotmesos a la seva voluntat recentralitzadora.

Per això, l’acció d’Àlex Fenoll negant-se reiteradament a donar la mà al príncep Felip és un acte de dignitat que cal aplaudir. Més enllà del protocol hi ha indignació per una situació injusta que fa anys i panys que dura. S’ha acabat abaixar el cap i cal replicar amb valentia. Li ho va dir ell mateix al príncep: «No ets amic meu. Seràs amic meu quan em respectis». I és que l’amistat —com la dignitat— no s’imposa, ni es compra ni es ven. S’ha de guanyar la confiança, i ara per ara, aquesta queda molt lluny.