Impedimenta és una paraula que ve del llatí impedire, que vol dir ‘posar dificultat, obstaculitzar, no deixar avançar’. O bé, ‘bagatge que porta la tropa i que dificulta la celeritat de les marxes i les operacions’... Això els passava als nous reclutes romans que, per esdevenir uns vertaders legionaris, rebien una instrucció duríssima per tal de resistir qualsevol eventualitat.

El primer que els feien fer era desfilar marcant el pas, per disciplinar-los en formació. Després, a peu, recorrien llargues caminades, fins que fossin capaços —en cinc hores— de fer trenta-sis quilòmetres. Tot i que això només era el principi, ja que després se’ls complicava, fent la mateixa distància, carregats fins al capdamunt.

El bagatge que portaven sobre l’esquena consistia en armes, armadura, estris per a la cuina, estaques per fer una estacada, eines per cavar un fossar, provisions per a diversos dies. Tot plegat perquè, al final de cada marxa, havien d’aixecar al voltant del campament un mur d’estaques, cavar els fossars o fer terraplens, és a dir, una plataforma elevada damunt la qual se solien posar les estaques de manera defensiva, i després fer un fossar, per tal d’impedir, per sorpresa, qualsevol atac de l’enemic.

No sempre havia estat així, ja que en etapes passades el material se solia portar en carros o bestiar de càrrega per tal de reduir l’embalum que suposaven les caravanes d’intendència a l’hora de fer un trasllat d’un campament a un altre i per facilitar el desplaçament; cada soldat s’havia de responsabilitzar de les seves pertinences.

  Segons algunes dades, l’equip complet deuria pesar cap a uns vint quilos. Aquest fet, amb el pas de les hores i el cansament, augmentava el pes. Els legionaris feien recorreguts tres vegades al mes durant els vint-i-cinc anys de servei, per estar ben preparats. Aquesta pràctica de desplaçament suposava per a l’exèrcit romà una manera de forçar el pas de la tropa. Aquesta disciplina, formació i rapidesa de moviment solia avantatjar qualsevol exèrcit enemic, fet important en una situació decisiva de guerra.

Si entrem en què consistien les seves pertinences —amb dades de finals del s. I dC—, a banda de les minúcies de la vestimenta, els estris de cuina eren de metall; per tant, pesaven molt. L’armadura consistia en una cuirassa amb elements metàl·lics, casc reforçat, escut rectangular, espasa i pilum o llança... En temps posteriors ja es parla de cuirasses d’escames de metall, cotes de malla i una vestimenta més completa... Aquest fet quedaria reflectit (si heu tingut ocasió de veure la pel·lícula Gladiator, en l’escena de la conquesta de Germània) en la indumentària de guerra que ja portaven...

Flavi Josep, historiador jueu (s. I dC), va escriure que un legionari transportava —a banda de tot el que s’ha dit— una serra, un cistell, un pic, una falç, cadena, talla-gespa, aixada i pala. Cal dir que cada soldat no ho feia servir tot, ja que se solien agrupar per diferents tasques.

Qui ha caminat amb pes a sobre en alguna travessa tot anant d’excursió i al cap d’una estona afluixa la marxa, tot i l’elaborada previsió de voler aconseguir poca càrrega, aquesta es converteix en un fato més pesant i molest; és tota una impedimenta.