El dia 1 de desembre era un gatet acabat de néixer fill d’una gata de color negre. El nadó era rossenc amb taques negres, segurament dels gens de la pare. El dia 10 de desembre ja havia obert els ulls i caminava rascant la panxa per terra, les potes esgarrapant el terreny i el ulls amb prou feines oberts. La mare el portava a la boca d’una banda a l’altra agafat pel ganyot, sempre inquieta buscant un lloc per guardar-lo dels depredadors, ja que en aquell jardí abandonat (abans de Versalles) n’hi havia alguns. No trobava el lloc apropiat, els herbassars, les giragonses dels antics parterres, les escorces dels arbres, cap les acabava de veure segures del tot. Llavors va veure la paret de la bassa. L’instint li deia que potser dalt o darrere hi trobaria guarida, es va enfilar a la paret portant el menut penjant de la boca. La paret era de tapiot, ampla potser d’un metre. La mare la va veure segura, deixà el fill al mig de la paret mentre ella buscava un altre lloc per protegir-lo. En aquestes estava quan va veure el petit que, gatejant, s’apropava al cantell que donava a l’interior. No va tenir temps. El menut es despenjà dins la bassa, però com els gats (en aquest cas fins i tot els gatets, tenen set vides) va caure dret de portes dins aquella bassa buida, abandonada...

Josep Maria era un adolescents de 13 anys que vivia a la casa familiar amb els seus pares. L’immoble era una d’aquelles casones vetustes construïdes amb gran solidesa a mitjan segle XIX: parets de pedra de 70 centímetres de grossor, balustrades, barbacana i balconades. La part del darrere de la casa limitava amb una altra finca a través d’un carreró estret, una casa nobiliària deshabitada, abandonada ja feia anys, després de la mort de l’últim noble. Els seus descendents la deixaren abandonada per manca de recursos. Tota ella mostrava un defecte deplorable, estances buides, ruïnoses, pòrtics florint-hi la mala herba i els aixoplucs amb goteres. El pitjor era el jardí, l’única mostra de l’antic esplendor que li quedava eren uns cedres del Líban que per la seva altura havien escapat dels ofegosos herbassars mentre les parets del jardí es veien clivellades per les restes dels antics rosers que encara mostraven els vells capolls del mes de les roses. A un costat del jardí, la bassa, ara resseca pel anys que no s’havia omplert, no havia estat mai una piscina en si, malgrat que la xicalla s’hi hagués banyat, sinó una bassa quadrada que en els dies gloriosos de la finca hauria emmagatzemat aigua per regar aquell jardí llavors esplendorós.

L’embasament tenia un metre i mig de profunditat per quinze de quadre, motiu pel qual el gatet no tenia possibilitats de sortir tot i els esforços que feia la mare per treure’l.

Josep Maria contemplà les trifulgues dels felins des de la balconada de la seva casona: una gata corretejant per la paret de la bassa, mentre el petit miolava dins. La mare intentava treure al xicarró agafant-lo pel ganyot intentant saltar paret amunt, però no se’n sortia; ho intentà cinc o sis vegades: res, esforç infructuós.

En aquells dies, Josep Maria seguí mirant amb interès la situació, que ell ja qualificava d’aventura. Observava que la mare s’esforçava per l’alimentar el fill, donant-li de mamar, fet que el petit aprofitava amb delit. No obstant aviat s’adonà que aquella situació no podia durar molt de temps, ja que el menut cada dia creixia i pesava més, situació que el portaria a la mort de no poder sortir de la bassa.

Eren els dies del cerc de Berlín. Ja saben que després de la Segona Guerra Mundial els soviets van cercar la capital alemanya amb la idea de fer-se-la seva, situació que els aliats venceren portant als seus habitants aliments per l’aire, en avions. Aquest fet, que Josep M. llegia cada dia a la premsa, li donà una idea: intentar alimentar el gatet fent-li un pont aeri.

Tenia tots els avantatges a la mà: la balconada de casa seva quedava dos pisos per damunt la bassa i aquesta a uns deu metres a distància en angle caigut; a més, en una casa amb golfes sempre s’hi troben trossos de rajola, teulissos, ferrets i resta d’elements adients per sostenir un paquetet de menjar.

Dit i fet: cada dia, després de dinar, recollia sobres de menjar a manera de trossets de carn, caps de sardines, bocins de patata i altres residus, que prèviament embolicats en un lleuger paper de diari i lligats als teulissos o pedres planes per mitjà d’un tros de cordill llançava en direcció a la bassa, operació que no li costava gaire fer, ja que la trajectòria lineal del paquet era senzilla, mentre que l’amplada de la bassa permetria amb èxit l’operació de vol. No en va fallar mai cap.

El primer dia del pont el gatet sortí esperitat a l’escoltar el que li seria un horrorós terrabastall, fet que intranquil·litzà Josep Maria, que no s’esperava la reacció del felinet. Es quedà una estona per observar com acabaria l’operatiu i ja saben, com que els gats tenen un olfacte prodigiós, aviat s’arrossegà panxa per terra en direcció al paquetet i una vegada olorat el desembolicà amb les seves fines garres per engolir-se aquell manà per a ell caigut del cel. El segon dia, fins i tot li va tirar una ampolla plena d’aigua que va esclatar a la part obaga de la bassa, on mai hi tocava el sol, així tindria líquid uns dies. Al gat, aquest tomb ja no el va espantar l’espetec.

L’operació es repetí cada dia, del dia 15 de desembre al 24. El dia 25, Nadal, Josep Maria va donar gràcies per la vinguda del Salvador. Després, abans de dinar, va anar a veure “què feia” el gat. Es quedà sorprès, alleugerit i alliberat de l’angunia. El gat, que ja hauria agafat l’elasticitat necessària, havia sortit de la bassa pel seu propi esforç. Ja no se’n veia rastre. Un altre motiu per pensar en Jesús, ja que segons el sant d’Assís, les bestioles també són estimades pel Creador i aquell dia era Nadal...

El pont aeri del Josep Maria, de fet, durà menys que l’europeu.