Cinc dies de pluja ininterrompuda no és normal ni a Euskadi. Des que vaig arribar dijous passat, no ha parat de ploure. Només unes petites llambregades de sol que no han durat més de mitja hora i m’han permès veure el cim nevat del Txindoki des de la terrassa de casa.

Però tot té el seu cantó positiu. Aquesta circumstància m’ha permès portar una vida casolana, tenir temps per a la lectura i la reflexió i tenir llargues xerrades amb el Juanjo i la Maite, els bons amics que m’han acollit a casa seva aquests dies. A banda dels temes familiars i d’amistat, hem parlat de la seva visió de tot el que està succeint a Euskadi i a Catalunya.

Segons ells, el final d’ETA el veu tothom com una cosa inevitable i, si no s’avança més, és per dos motius: d’una banda, l’actitud del Govern espanyol, que es tanca en banda a qualsevol gest que signifiqui una concessió —com seria l’acostament dels presos—, el qüestionament de la comissió internacional que certifica el lliurament de les armes i que ha estat portada a declarar davant el jutjat. D’altra banda, la negativa dels etarres a demanar perdó pels danys causats entorpeix també el procés. Mentre no hi hagi un reconeixement del mal causat, serà difícil aconseguir una pau real. Hi ha encara massa ferides obertes.

El fet és que, malgrat les declaracions de renúncia a la lluita armada, queda encara a la societat basca una profunda divisió. Diuen que seran necessàries dues generacions per superar una actitud d’enfrontament en una societat profundament dividida. ETA ha deixat de matar, i aquest és un fet altament positiu. Per primera vegada, es nota als carrers un aire diferent. La gent passeja tranquil·lament, encara que sigui sota la pluja; les pintades de les parets han desaparegut en bona part, però el problema persisteix en tantes i tantes famílies d’una banda i de l’altra que, de portes endins, pateixen les conseqüències de més de cinquanta anys de lluita armada.

En relació amb Catalunya, he observat que manca molta informació, fins i tot, en les persones que millor poden entendre el procés iniciat. Es feliciten de com s’està portant, de forma pacífica i democràtica, sense vessament d’una sola gota de sang. Però, a partir de la seva pròpia experiència, tenen por que pugui donar-se a Catalunya una divisió social com la que ells han sofert. Si no es viu directament, és difícil fer entendre que no es tracta d’un procés polític, sinó que els partits han anat a remolc de la pressió de la societat civil, que està farta d’un govern que l’ofega, la menysprea i se n’aprofita.

L’altre aspecte que no veuen clar —almenys les persones amb qui he parlat— és la viabilitat econòmica a llarg termini d’una Catalunya independent. La pertinença o no a la UE és fonamental i, per això, manifesten el seu temor a un col·lapse econòmic que podria provocar una reacció negativa contra els mateixos promotors de la independència si suposés un alentiment en la sortida de la crisi. Però la seva proposta d’establir una moratòria en una qüestió tan capital per no haver-nos-en de penedir més endavant és difícil d’entendre. He intentat fer veure que, des de la perspectiva catalana, és ara o mai. La seva resposta ha estat que s’alegrarien que, tant a esfera social com econòmica, les nostres esperances es convertissin en realitats. Malgrat partir de realitats diferents, cal agrair la seva comprensió i suport en la defensa del dret a decidir del poble de Catalunya. Eskerrik asko!