Sempre he pensat que fer ús de la veritat no hauria de costar a les persones, i més quan aquesta és tan evident que un no la pot evadir. En aquest sentit, tot missatge esdevé del tot enriquidor pel bon ús de les paraules que s’hi fa i dels seus continguts, per tant, tot és més entenedor, diàfan, aclaridor. Així un sap el que li estan comunicant, qüestió vital, per tal de foragitar les males lectures, les escapatòries, i malentesos.

Carme Forcadell, presidenta de l’Assemblea Nacional de Catalunya per la independència, féu ús de la veritat, perquè no podria ser d’una altra manera per parlar de la necessitat d’independència per Catalunya, dissabte 1 de març a Caldes de Montbui. Amb unes idees clares, precises i concretes, va exposar els seus objectius. No eren promeses a complir, sinó un camí a seguir; una convidada per a tots els catalans. No anava en contra de ningú. I, per descomptat, contra els espanyols, sinó contra un Estat opressor que persegueix la llengua, recentralitza competències, ofega econòmicament, reobre ferides com el transvasament de l’Ebre... I, enfront d’aquest atemptat, que esdevé en definitiva una reiteració històrica, demanava sense embuts el sí per a una Catalunya independent.

“No ens podem deixar intimidar per allò que ens diran de nosaltres. Perquè Catalunya, els catalans hem fet opció per la pau i el diàleg”, reblava

El catedràtic d’Història de la UAB, en Josep M. Solé Sabaté, patriota reconegut, per al qual la veritat ha estat la senyera de les seves cròniques, posava de manifest els poders anteriors a 1714: legislatiu, executiu i judicial que conformaren Catalunya. Saben que el rei d’aleshores en jurava fidelitat i respecte. Drets històrics, a fi de comptes, que molts hem reivindicat.

El públic que omplia la sala, expectant, no era res més que el resultat d’una decisió, que dia a dia s’ha anat gestant en els ànims de molts catalans. I no perquè els arguments en l’hemicicle no fossin prou explícits per afegir-s’hi a la convicció d’independència. Sinó que el combatiment, setge, anorreament, atacs, en definitiva, contra Catalunya de manera concisa i reiterada del PP, i la demagògia del PSOE han estat els motius i han abocat el got de la paciència secular. S’han afegit a la història dels despropòsits contra la nació catalana. I no ha estat res més que la consciència d’una Catalunya lliure i sobirana, que ha sorgit del poble com a necessitat culminant a recuperar. Això, sí, coneixement propiciat i acreditat amb solera pels enemics de la terra catalana.