Senyores i senyors, enguany estava pensant a canviar el tema de celebrar les campanades amb raïms. És a dir, el típic d’anar menjant de pressa i corrents dotze raïms al so de cada campanada d’aquelles que marquen les hores. Tot s’ha de dir, que les coses amb els anys milloren i des de ja fa uns anyets, ja he après a no confondre’m amb el so dels quarts i de les hores i veure que quan faltaven quatre campanes ja m’havia menjat tot el raïm.

També ha ajudat en el tema el fet que ara venen unes llaunetes amb dotze raïms ja comptats en cadascuna d’elles i amb una gran sort de cosa, que és que els grans de raïm no tenen llavors, llavors l’empassada de la cosa es fa decididament més fàcil i també, amb la qüestió dels quarts apresa, tot va com oli en un llum.

Amb tot, tot i haver arribat a la perfecció en el tema de la coordinació amb les campanades, que tampoc era ni és cosa fàcil, amb la de xorrades que arriben a dir més d’un presentador de la nit de Cap d’Any, hi ha un tema que em preocupa; i sí, senyores i senyors, els ho explicaré.

Resulta que si fent de forma escrupolosa el tema del raïm coordinat amb les campanes, el món cada cop va pitjor —els humans ens ho carreguem tot, les guerres continuen, i a sobre no veiem la covid-19 com un avís de la natura—, llavors, val la pena seguir amb el raïm? Als italians, que ho fan amb llenties, tampoc els va millor dalt del carro nostre; llavors nosaltres que som un projecte de república volant, per què no ho fem amb sis cargols? Tenen dues banyes, és a dir, cada dues campanades, un cargol, potser ens prendríem la vida millor i l’autodestrucció seria més lenta.