Tota representació multitudinària, cultural i de vocació popular, com la tradicional escenificació dels Pastorets per a la celebració festiva del Nadal a Catalunya en diferents indrets de la nostra geografia, ha portat amb el pas dels anys un vademècum d’anècdotes curioses als escenaris, a banda de la vertadera escenificació del missatge nadalenc.

Entenem com a anècdota una breu història plena d’incidents singulars, interessants i entretinguts, que capten l’interès de les persones. Sempre estan basats en fets reals, com els seus personatges i els llocs on han succeït.

De les innombrables petites històries sorgides amb el temps en els diversos teatres de pobles i ciutats, em centro en els meus records personals i familiars —de manera expressa— referits a la vida teatral dels Pastorets al Centre Parroquial de Centelles (Osona), on vaig viure els meus anys d’infància i joventut.

Fill d’una família d’actors amateurs, nodríem les nostres vides d’entre setmana i caps de setmana amb la participació dels assajos de les obres de teatre que durant l’any es realitzaven a l’espai de lleure parroquial, i la posada en escena els dies assenyalats per algun motiu de festa de caràcter més aviat religiós que profà, com podrien ser els Pastorets.

Jo no puc dir que hagi estat mai un actor nat —sí que ho puc dir de tota la resta dels de casa, afins a l’art dramàtic— per no ser gaire abrandat en el tema i pel migrat temps de què disposava, degut a la compaginació del treball professional de moltes hores amb haver d’estudiar lliure a les nits. Això, però, no treia que la meva contribució en l’obra dels Pastorets en quedés exclosa, sinó tot el contrari; em responsabilitzava d’una feina cabdal: la de tramoia des de dalt les barres, en la pujada i baixada de decorats, sobretot durant la representació en les festes de Nadal. Aquell altell m’oferia la possibilitat d’adonar-me de tot el desenllaç de la funció i de la participació i l’entrellat, tant dels actors i apuntadors com de la tramoia de la planta baixa. Era tot un espectacle de vivències teatrals.

La versió dels Pastorets de Folch i Torres, L’adveniment de l’infant Jesús, del 1916, fou la funció més representada al meu poble. L’argumentació combinava els continguts del naixement de Jesús i la lluita del bé i del mal entre àngels i dimonis. Entre aquesta divergència s’intercalaven diverses històries, diàlegs dels pastors amb música, cants i danses catalanes que feien memòria del primer Nadal.

Algunes de les anècdotes que recordo eren dins del mateix escenari, o sigui, dins l’espai físic destinat a la interpretació. Com que era molt limitat, part dels actors i sobretot els extres havien d’esperar els torns de sortida a baix als camerinos. Si el lloc ja era ajustat per als actors de segon ordre, encara fou més complicat un any que s’utilitzà un burro per a la interpretació de “La fugida d’Egipte de Jesús i Maria”. Hi havia més feinada per pujar-lo dalt l’escenari que no pas el temps d’actuació de l’animal.

Algú explicava que, abans de la Guerra Civil, per fer nevar s’utilitzava un garbell amb paper de confeti com a recurs. El cas és que es trencà el cordell d’un cap, que sostenia el sedàs, i quedà penjat enlaire en forma de pèndol, ara cap aquí ara cap allà. Aquest fet captivà la mirada i l’esglai dels espectadors.

Per a la desaparició del dimoni davant del portal de Betlem s’utilitzava el magnesi dels fotògrafs, ja que el seu esclat enlluernava la gent, i així desapareixia el diable. El cas fou que, en els Pastorets El bressol de Jesús, se superà la quantitat possible del mineral i el seu efecte de flaix fou tan contundent que desmuntà el bressol... O bé en aquell escenari de pagès en què la trapa per on desapareixia Satanàs no tenia sortida, i l’actor en qüestió s’havia de quedar allà fins que s’acabés l’acte.

Un apuntador molt exigent tenia el mal costum de treure els braços des de dins la conxa quan apuntava algun actor o actriu, cosa que es veia des de la sala i feia molt mal efecte, però malgrat tot el públic reia...