Senyores i senyors, quan aquest setmanari arribi a les seves mans, ja haurem passat una setmana i un dia des que aquest nou any 2021 va aterrar entre nosaltres. És, sens dubte, un dels anys més esperats de les últimes dècades, no en va tothom ha acabat odiant l’any que ens ha deixat, com si aquest passat 2020 no ens hagués deixat prou missatges que ens haurien de fer avançar com a espècie que habita aquest planeta. Però no, tothom tenia una mena de ràbia continguda dintre del subconscient contra el pobre any 2020; tothom volia que marxés i que ho fes ben lluny, i bé, així ha sigut.

  Malauradament, però, i això un servidor ja ho va anunciar en aquestes mateixes ratlles fa unes setmanes, la cosa del virus va pel pedregar i, una vegada més, ens haurem de tornar a confinar i ho farem com en una mena de coreografia desgraciada, d’ara un pas endavant, dos passos endarrere; dos passos endavant, un enrere. Francament, dubto que ningú, o ben poca gent, sàpiga ja al final el que es pot fer o deixar de fer, ja que una mica tarats ho comencem a estar tots plegats.

Però en fi, amb l’arribada de l’any nou, tots els que ens dediquem a aquest ofici de la premsa comencem a esperar de poder omplir pàgines amb balanços de com ha anat l’any que deixem enrere: que si hi ha hagut tants accidents de trànsit, que si hi ha hagut tantes violències de gènere, que quin ha estat el primer nadó de la nostra comarca en néixer..., i així anar sumant, tot sigui per omplir pàgines i, és clar, també informar, que a la gent li agrada comparar i saber de xifres d’un any respecte a l’altre.