L’anècdota és de dos jubilats vidus a la tercera edat, quasi a la quarta. Ell és Josep Maria i ella, Maria Josep. Ell, setanta-cinc anys, bona presència, de jove notable esportista en natació, golf, tennis i alpinisme. En aquests dies encara disposa de la faç llisa i rosada i abundant cabell blanc, qualitats que el fan un septuagenari de bon veure. Ella, setanta anys confessats (en serien més?).

Ell i ella coincidiren en un viatge de turisme organitzat per l’agència El Ocaso no es el Final sinó el Principio. Un viatge dotat amb tota mena de comoditats: avió en business, vaixell de luxe, autobusos de confort, hotels de cinc estrelles, sales de festa luxoses, excursions programades amb guies simpàtics; en definitiva, tota una organització perfecta i puntual.

Una de les nits van quedar per sopar a la sala de festes Flamingo del vaixell. Els dos anaven d’etiqueta, ell amb esmòquing i ella amb un vestit negre escotat. La sala de festes, plena de llum, les tauletes amb punts de llum coberts per vels vaporosos que emetien una penombra evocadora. La decoració de la sala era perfecta, cortinatges daurats, làmpades de cristall suec i a les parets domassos de color verd que penjaven. Amenitzava l’ambient una orquestra d’almenys vint-i-cinc professors, tocant melodies de Glenn Miller, Julio Iglesias, Beny Goodman, Frank Sinatra i més, que feien que la sessió de ballaruga s’allargués fins a la cinc del matí. La parella s’havia conegut en aquell creuer. Al principi es feien preguntes discretes per trencar el gel, després intimaren i aquella nit amb els sons de les melodies de Miller, ell la invità a ballar fins a la sessió de la xocolata de les 4.35 am. Després feren un passeig per la borda del vaixell contemplant l’albada, amb el sol rogent sortint a l’horitzó. Tot un escenari de poesia que convidava a l’amor. Els dos se sentien com en els vint anys. Al final d’aquella venturosa nit el desenllaç no podia anar d’altra manera. El goig de la intimitat s’avançà tant que ell, en un impuls sobtat, després de nuar-se-li la gola i empassar saliva li preguntà: “Et vols casar amb mi? Si diguessis que sí, em faries l’home més feliç del món.”

  Ella de moment es feu la sorpresa, encara que feia estona que ho veia a venir, no en va a les dones no se’ls escapa un moment com aquell. De moment feu un impàs com desconcertada; després posà cara dolça per acabar confessant-li: “Sí, sí, accepto.”

“Em fas l’home més feliç del món. Des del primer moment que t’he conegut he vist que érem ànimes bessones”, va respondre ell. Quan el sol ja era alt, l’acompanya a la cabina, i es va acomiadar d’ella molt cavallerosament amb un “fins demà”, que ella contesta coquetament: “Fins avui, estimat.”

Seria per haver-se’n anat al llit tan tard o per alteració horària del rumb del viatge, que al despertar-se el dia següent —que per cert, eren les tres de la tarda— Josep Maria no recordava la resposta que li havia donat l’estimada el dia anterior: “Em va dir que sí o em va dir que no?”. No ho recordava. Ell no ho atribuïa als setanta-cinc anys, i ara!; va pensar que no ho recordava per l’atordiment d’haver-se llevat tard, però res, que tampoc ho recordava després de dutxar-se i afaitar-se... ni després d’esmorzar. Per cert, l’esmorzar! “Havíem quedat amb Maria Josep que ens trobaríem al restaurant per desdejunar, oi?”. Es donà manya per arribar-hi, però ella no va aparèixer.

  Tot servint-se cafè seguia neguitejant-se sobre el que li havia dit. Fent una concessió al seu estat d’ànim, va reconèixer que la seva memòria ja no era la d’abans. En el pensament estava quan de cop i volta es trasbalsà al veure la seva estimada a la porta del restaurant amb la sensació que el buscava, ja que allargava la vista per tot el saló, cosa que li feu pensar que els seus ulls tampoc no eren els d’abans. Immediatament aixecà el braç per damunt dels caps dels comensals per fixar-li el seu lloc.

Veient-la venir va comprovar amb satisfacció la seva elegància. Tenia el cos una mica plenet (fet que les afavoreix a totes), que enfundava dins d’unn vestit jaqueta de color gris, rematat per filets verdosos. A l’apropar-se la contemplà discretament maquillada, amb els ulls ressaltant per un discret to de rímel i els llavis carnosos pintats de vermell fosc. Caminava ondulant el cos discretament. Vaja, una delícia per als ulls de Josep Maria! S’aixecà de la taula per rebre-la educadament. Oferint-li seient li encarregà un desdejuni continental, que ella anà assaborint només posant petites porcions de mantega sobre una ala del croissant i posant-se’l a la boca amb uns glopets de cafè. Mentre ella estava en la qüestió, Josep Maria no sabia com fer-ho per abordar de nou la pregunta. Temia que ella s’ho prengués com una desconsideració que li preguntés novament el que havia de tenir ben present.

Decidí seguir l’estratègia de tirar globus a l’aire, recordant-li la passada nit de goig. Ella l’escoltava complaguda. Finalment, aprofitant una pausa s’omplí de coratge i li preguntà cautament: “Quan et vaig preguntar si et volies casar amb mi, que em vas contestar?”- Ella aixecà la vista per damunt la tassa de cafè, que en aquell instant s’havia portat als llavis, i obrint els ulls amb sorpresa li contestà alleugerida: “Et vaig dir que sí, que sí que accepto, i ho vaig dir convençuda.”

I acte seguit, sens dubte descansada, afegí per a si: “Estic molt feliç que m’ho hagis preguntat, ja que no podia recordar qui m’havia demanat que em casés amb ell...”.