Ara que el fred d’aquest temps ens arremet amb força, estic llegint unes dades històriques sobre aquest tema de la fredor, pel que fa a l’estació de l’hivern, d’una contrada d’Osona al llibre de geografia La plana de Vic, escrit en català pel reputat geògraf Gonçal Reparaz (fill), nascut a França vers l’any 1901 i mort el 1984 a Lima, que restà un quant temps a Catalunya. Era fill del diplomàtic portuguès Gonçal de Reparaz, que estava al servei de l’ambaixada espanyola i també era un reconegut geògraf.

Aquesta obra fou editada vers l’any 1928, en una primera edició, per Enciclopèdia Catalana, i actualitzada el 1981 pel geògraf Santiago Roquer, amb el pròleg del catedràtic Joan Vila Valentí, tots dos professors de la Universitat de Barcelona. És una obra facsímil redactada per l’editorial Eumo de la Universitat de Vic, amb la col·laboració de l’editorial Barcino, de Barcelona, la qual facilità el material per a la seva reproducció, i també amb la col·laboració de l’Ajuntament de Vic.

Dels molts capítols que inclou aquest preuat llibre, sobre característiques pioneres de tema geogràfic comarcal de fa més de cent anys, en recullo algunes dades per tal d’il·lustrar el tema del fred a l’indret més enfonsat d’Osona, conegut com la plana de Vic. I en cap cas parlo del Lluçanès, comarca natural adscrita a Osona i de la qual Reparaz no fa referència. La plana de Vic —constata— està envoltada de muntanyes que la priven gairebé de les influències marines i fa que el seu clima sigui de caràcter continental; fred a l’hivern i calor a l’estiu. Gonçal ens fa saber, en dates passades, que a l’hivern el fred era viu a la plana i que rarament quedava atenuat pels vents de la Mediterrània, tot i no ser massa lluny de la mar, perquè el massís del Montseny li feia, i fa, de muralla. La depressió que forma la plana és una depressió en la qual s’acumulen a l’hivern les boires formades per la condensació de la humitat facilitada per les muntanyes veïnes. Gonçal ens parla dels mil dos-cents litres de pluja anuals que hi solien caure.

  Remarcava que el fred donava a aquest indret un caire especial de terra nòrdica, que influïa en el caràcter dels seus habitants. Quan ens parla de la mínima assolida en l’indret més fred d’aquesta contrada, que era de quinze graus sota zero, a Vic era de deu graus també sota zero.

Una dada a remarcar: els anys 1853-1854 feia tant fred que el vi i el pa se’ls glaçava dintre de les cases. Els rius es van glaçar i el treball de les fàbriques amb energia hidràulica es va aturar. Això comportà una greu misèria per a la població. Les construccions de les cases —com assenyala el nostre geògraf— eren inadequades. El fred en aquest indret de món condicionava, i condiciona, el conreu de la producció agrícola, ja que els productes de la comarca eren les patates i els cereals. La neu a les muntanyes altes com el Montseny o la proximitat del Prepirineu i Pirineu eren i són la causa del refredament de la plana; com també la tramuntana, considerada vent del nord, era un altre element de fredor per a la contrada...

De totes les aportacions que fa Gonçal Reparaz sobre el tema del fred a la plana de Vic en constato la veracitat, ja que, quan vaig néixer, vers l’any 1949, només feia trenta anys de la publicació d’aquest llibre i del seu contingut, que els anys posteriors a la postguerra poc va variar.