Fa anys vaig veure unes vinyetes on hi havia dibuixades tres persones, una alta, una d’estatura mitjana i una altra més baixa. Totes tres volien seguir un partit de futbol que s’estava jugant, però entre elles i el camp hi havia un mur. La persona més alta observava el partit sense problemes. La d’alçada mitjana per poc no podia veure el partit. I aquella persona més baixeta no tenia cap opció de seguir-lo.

A la vinyeta següent, algú havia donat a cadascú una caixa on pujar per elevar-se i poder veure el partit. El més alt encara era més alt. El de mida mitjana, gràcies a la caixa, aconseguia veure el joc. Però el més baixet, encara que pugés dalt de la caixa, no podia veure res més que el mur, la caixa no l’elevava suficientment.

A la tercera vinyeta, es veia el més alt sense caixa, que, de fet, no li havia calgut mai. El mitjà continuava amb una caixa com a la segona vinyeta, perquè a ell sí que li havia anat bé. I el més baixet, ara sí, dalt de dues caixes podia aconseguir veure el partit de futbol.

Evidentment, aquesta història no parla sobre l’interès pel futbol, sinó sobre la mal entesa igualtat, que pot aparèixer en alguns contextos. No sempre, però algunes vegades, pretenent actuar igual per a tothom, s’intensifica la desigualtat. Com hem vist aquí, la persona més alta mai havia necessitat una caixa, en canvi, la més baixeta des del principi que n’hauria hagut de menester dues, i la mitjana, una. Per tot això, en situacions així, no es tracta d’actuar igualitàriament, donant una caixa igual a cadascú, sinó d’actuar equitativament, oferint a cadascú el que necessita segons les seves característiques.

Com podem aplicar la història en un exemple de la vida real? Doncs, posem per cas, en els nous permisos de paternitat i maternitat que han entrat en funcionament enguany. Al final ho han fet. Seguint amb les caixes de la història anterior, voler igualar dones i homes en els permisos és donar a cadascú una caixa idèntica per elevar-se; que és, a més, una caixa intransferible, és a dir, que no poden donar a l’altre progenitor si aquest ho necessita.

  Llavors, no es té en compte quina és la situació de cadascú i les seves característiques, ni entre homes i dones, ni entre les diferents famílies. Donar una caixa als pares és donar-la a qui mai l’havia demanat, i, en general, és qui menys la necessita en aquell moment. Donar només una caixa a les mares és donar massa poc a qui, en aquell moment, necessitaria dues caixes. La recuperació postpart, l’alletament matern, el vincle mare-nadó, l’angoixa de separació, els drets dels infants de ser amb les seves mares el primer any... d’arguments biològics, sanitaris, psicològics i feministes n’hi ha molts. A més, com hem dit, també hi ha les diverses situacions familiars, que no es tenen en compte, quan es dona una caixa a cadascú. Potser un progenitor no té feina i l’altre sí, potser un pot demanar-se una reducció de jornada i l’altre no, potser un ha de desplaçar-se cada dia dues hores per anar a treballar i l’altre no, potser una família és monoparental i perd el segon permís... Cada família hauria de tenir la llibertat de poder organitzar-se els permisos com li vagi millor.

La realitat és que moltes mares es veuen obligades a tornar al cap de tres mesos i tres setmanes a un mercat laboral que, en molts casos, no les satisfà i que segurament en aquell moment és la seva última prioritat. I altres mares cuiden els nens gratis a partir del tercer mes perquè demanen una excedència. Llavors, sembla evident que seria millor solucionar tot això amb un permís maternal molt més llarg (donar dues caixes a les mares). O bé fer transferibles els permisos de paternitat i maternitat (que tots dos es poguessin transferir les caixes a voluntat). O bé, com es fa en altres països avançats, crear un temps obligatori per a tots dos progenitors i posteriorment un temps opcional a repartir com es vulgui i que arribaria a l’any del fill; en alguns llocs als dos anys (una caixa per a cadascú i una tercera a escollir).

Fa dècades que les mares demanen un augment del permís, i sempre es respon que no, perquè no hi ha diners. Llavors, sí que hi ha diners si el permís és el dels homes? I el més curiós és que, com hem dit, no l’havien demanat mai. Creem mesures equitatives, aquestes que tenim porten el maquillatge de la igualtat, però internament només perpetuen i incrementen desigualtats.