A l’acabar la carrera de magisteri, l’any 1981, fou quan vaig arribar a Caldes de Montbui (Vallès Oriental) per incorporar-me com a mestre d’EGB al Col·legi del Carme. Val a dir que no coneixia aquesta vila termal —tema que ja he comentat alguna altra vegada—, perquè el límit geogràfic d’on provenia (com Centelles [Osona] i els mitjans de comunicació del moment, reduïts en la línia ferroviària Barcelona Puigcerdà) escurçava el meu horitzó de coneixement de poblacions de comarques veïnes.

  Tot i haver rebut una instrucció notòria de continguts a l’Escola de Mestres de Vic, pionera de l’actual Universitat de Vic, restava encara insuficient, per a la meva consciència comarcal, l’existència de la diversitat de pobles de la geografia catalana amb les seves pròpies característiques. Fruit d’una mala formació de continguts escolars durant la infantesa en l’etapa de la dictadura franquista, segons les directrius del moment s’havia de parlar més de fora de casa que pròpiament de Catalunya.

Una vegada situat en aquesta vila termal, vaig saber de la seva importància històrica, així com també de la qualitat de les aigües termals a la vegada medicinals, que emergien del subsol amb setanta graus de temperatura i, no cal dir, dels seus balnearis. Per un nouvingut com jo, procedent d’una comarca envoltada de muntanyes properes als Pirineus, l’esmentat paisatge ja em semblava —i em continua semblant— meravellós. Descobriria un nou racó de món agradable i desconegut per a mi.

Hi havia, al carrer Forns de Caldes de Montbui, una casa de banys, coneguda com a Balneari Forns, amb habitacions i una petita cuina per a persones on, sota prescripció mèdica, hi feien estada com si fos una apartament. Recordo que els banyistes eren gent procedent de tot arreu, però sobretot de les terres de Lleida.

El fet és que tenia el coneixement que els veïns de la població solien anar a aquest indret a banyar-se per un preu abastable a les seves butxaques, cosa que amb el temps s’anà perdent, perquè moltes cases ja disposaven d’aigua calenta per a la higiene personal; aquesta seria la causa del seu desinterès.

Aquest desinterès no m’afectà a mi, ans al contrari; quan vaig arribar a Caldes, més aviat em va cridar l’atenció. El fet de poder banyar-me en aigües termals, cosa que mai no havia pogut fer, em va semblar d’allò més original. I ho vaig portar a terme al final de tota jornada de treball escolar setmanal. Per setanta-cinc pessetes t’hi podies banyar. Una quantitat que avui no arriba ni a mig euro.

El bany consistia en un espai individual a porta tancada, on podies deixar les teves pertinences i la tovallola, que era de la casa. La banyera estava construïda amb uns graons, hi havia dues aixetes per omplir-la; una de calenta i una altra de freda; també amb una dutxa. Una vegada acabat el bany, hom quedava com nou.

Amb el temps els banys van desaparèixer. Ja fa temps, l’ajuntament de Caldes va habilitar una zona dels antics safareigs de Santa Esperança com a banys termals públics; un espai municipal, amb una piscina allargada, amb cabuda d’unes quinze persones per hora. A banda, aquests banys estan en una zona privilegiada, amb vistes sobre les hortes i la Riera de Caldes. Tot un indret del qual esperem —un cop superada la pandèmia— poder tornar a gaudir.