Senyores i senyors, vostès ja saben que un servidor no és pas amant, diríem que gens amant, dels mosquits, aquells insectes que en la seva versió femenina esperen la mínima que els sigui favorable per xuclar la sang de les seves víctimes; especialment la meva, ja que no sé pas què tinc que el meu metge de capçalera se’n surti en fer-me una analítica, i en canvi soc la primera persona, de ben segur, de la demarcació que sap del cert quan comença la temporada de picades, de xuclades de sang per part de les “mosquites”. Amb tot, tot i que vostès, senyores i senyors, són sabedors d’aquesta tírria que tinc als mosquits i ja aprofito per dir-ho de passada, també a les mosques, encara li tinc menys carinyo al coronavirus; una mena de cosa més silenciosa i visible que un mosquit, i no cal dir-ho, que una mosca, està acabant amb la nostra organització social, la nostra moral, la nostra democràcia, la nostra gent gran, i ha liquidat amb la nostra llibertat personal.

  I és que, senyores i senyors, jo no sé pas com vencerem aquest virus arribat de la Xina ja fa ben bé un any i que comença a mutar, com qui canvia de roba, dia sí dia també. No cal dir-ho, aquest virus tan desgraciat i reeixit alhora ha fet molts rics pel camí i ha desgraciat butxaques, neveres i pressupostos de la majoria, tal com sempre acostuma a passar amb les desgràcies. De tot plegat, n’estic ben segur que tots en sortirem ben tarats, i potser qui ens hagi de fer teràpia, també n’estarà, de tarat, ja que aquí hem rebut tots. Sigui com sigui, al final, si això continua, que ho farà, tindré més estima pels mosquits, pobres criatures de Déu.