Parlo de temps, posem uns cinquanta anys; feia poc que havia acabat el servei militar i, amb un grup d’amics, decidírem anar als pirineus aragonesos —concretament— a la Vall d’Ordesa per a assolir el cim del Mont Perdut. Els nostres mitjans de transport eren precaris en aquells temps. No disposàvem d’utilitari propi i ens calgué utilitzar el transport públic, esmerçant-hi molt de temps. Res a veure amb ara, per tal d’arribar al nostre objectiu.

Aleshores vam sortir amb tren des d’Osona, direcció Barcelona, línia Manresa-Lleida direcció Osca i tot un seguici autobusos. Podem dir que era tot uns trasbals de transport per viatgers, sacrificats com nosaltres. De fet els de la meva generació ja feia temps que ens havien educat pel sacrifici i la resistència. Podem dir que érem una mica espartans. De fet els nostres progenitors havien aguantat una guerra, i el seu aguant era el model que s’imposava. Quan els senties a dir —tantes vegades— que havíem de ser valents i esforçats, i heu de saber resistir, nosaltres, convençuts, ens ho crèiem. De fet. un grau d’exigència en la vida de les persones es fa necessari, per poder obtenir resultats. D’altra manera, es molt probable que no s’arribi enlloc.

En el viatge trobàrem la petita població de “Tardienta” de la província d’Osca. Un nom bonic —vaig pensar. Diria que aquest topònim parlava del captard; de tornada ens hi haguérem de parar. Era el centre d’un important nus ferroviari, on se solia fer transbordament amb diferents trens, provinents de Barcelona, Osca o Saragossa.

  “Tardienta” és un petit municipi de la comarca dels Monegros. Situada en la Depressió de l’Ebre, en el seu terme municipal trobem els primers contraforts de la “Sierra de Alcubierre”. Aquesta zona, en èpoques passades, havia estat nodrida de boscos i vegetació. I la necessitat de la construcció de vaixells, i altres afers, l’havien desforestada de tal manera que l’havien desolada i deixant-la ben pelada, mostrant amb el temps la contemplació d’una extensa planura sense arbres, que es perdia en l’horitzó entre camps.

El clima és de fred rigorós a l’hivern i molta calor a l’estiu. La seva agricultura és essencialment cerealística per antonomàsia. Prova d’això, la gran extensió de terreny dedicat a aquest cultiu i l’existència d’una farinera de reconeguda anomenada, “La harinera de Tardienta”, en donen constància. Farina molt utilitzada, per la seva qualitat, a Caldes de Montbui i altres indrets de Catalunya, per fàbriques productores de pasta per a l’hostaleria. A mitjans dels cinquanta comença a propiciar-se la producció de mel de qualitat.

Fou en aquesta població, i des de l’estació de trens, on vaig poder contemplar un fenomen meteorològic d’extraordinària bellesa: una colossal posta de sol.

La natura te això, quan menys t’ho esperes se’t manifesta amb uns instants d’una manera sorprenentment engrescadora. Aquell captard es deixava admirar per uns forasters de terres llunyanes. De ben segur que, pels del país, ja era un costum inveterat poder fruir d’una contemplació espectacular d’aquelles dimensions.

L’estació era a un primer pla; en un segon terme, un ferro-bus aturat, enmig d’unes vies, que es perdien en l’infinit del paisatge. Les llums del dia es contrastaven per ser les últimes. I ja a la llunyania, el sol s’estava amagant lentament entre el relleu i els núvols del cel. Un cel rogenc prenia forma. Fou qüestió de segons, poder observar aquesta magnífica visió, fins que de sobte, tot es fongué, donant pas a les llums de la nit. Puc dir que em va captivar. Encara ara, quan hi penso, veig ressorgir la seva imatge.