Sempre havia sentit a dir que «secrets en una reunió són una falta d’educació». Però sembla que aquesta dita ja no és vàlida avui. És freqüent —i suposo que a tots us ha passat— que, parlant amb altres persones, algú treu el mòbil i comença a teclejar una conversa privada amb algú de fora. Això suposant que no es dediqui a passar l’estona amb algun dels múltiples jocs que solen portar incorporats. A banda de ser una falta d’educació envers els presents, és una mostra que el món de les relacions personals ha canviat moltíssim en els darrers anys.

Fins no fa gaire, el telèfon s’utilitzava per parlar quan era necessari. Avui les tècniques de comunicació permeten establir contacte immediat amb qualsevol persona i s’ha convertit en una eina quasi imprescindible. Els infants ja pregunten com ens ho fèiem per viure sense mòbils, ipads, tauletes i tota la pesca.

La facilitat de connexió no vol dir sempre que hi hagi una major comunicació personal. Els missatges per mòbil, els correus electrònics i els whatsapps han substituït sovint les converses en les quals s’establia una relació mútua. Ara ens limitem a teclejar missatges per qualsevol motiu i esperem la resposta per la mateixa via.

És evident que la facilitat de comunicació ha aportat molts avantatges en molts àmbits. Avui podem no només parlar, sinó veure les persones a l’altra banda del món. En casos de famílies separades per la distància, ens apropa els éssers estimats. Però una cosa és el seu ús normal i l’altra una mena de droga addictiva que els fa imprescindibles i, en comptes d’acostar-nos, ens aïlla.

Massa vegades ens connectem, però no ens comuniquem o ho fem només parcialment. Sembla que cadascú viu en una casella individual des de la qual estableix contactes amb altres que viuen també en caselles semblants. ¿Què pot haver-hi de més agradable que una trobada de família o d’amics en la qual tothom hi diu la seva, ens veiem les cares, compartim idees, riem o ens emocionem conjuntament? No entendríem que en un dinar familiar cadascú es portés el seu entrepà. O la diferència que hi ha entre veure un partit de futbol al camp o sols a casa. No podem oblidar que, per natura, som éssers socials i aïllar-nos sense motiu en els moments compartits és, com a mínim, una manca de respecte envers els altres.

Una cosa semblant passa en l’àmbit informatiu. Mai com ara havíem rebut un volum tan gran de notícies. Allò que passa a l’altra banda del món arriba al cap de poc —molt sovint ho veiem en directe— a les nostres llars. Però sovint som incapaços de digerir tanta informació i quedem saturats. Les notícies duren molt poc a la nostra ment i les oblidem amb facilitat perquè altres les substitueixen i no ens dóna temps per calibrar-ne la importància. Així, ens semblen «normals» els grans desastres amb què sovint amanim els nostres àpats.

No estic en contra dels avenços que ha comportat la tècnica en el camp de la comunicació, però, com deia el meu avi, «que el llegir no ens faci perdre l’escriure».