Senyores i senyors, estem d’enhorabona, i és que ja ha passat una setmana de la campanya electoral i només ens resten set dies fins que això s’hagi acabat. A més a més, si volen que els sigui sincer, també me n’alegro que finalment s’hagi de votar el dia 14, perquè així és allò del “com més aviat estigui passat, millor”, i per la data en què esperava votar la Generalitat, doncs ja espero que estigui constituït el nou govern, cosa que és clar no serà fàcil, donat el poti-poti que pot sortir d’aquestes eleccions i les combinacions inversemblants fruit d’un abstencionisme que promet ser de rècord.

I amb tot plegat, de moment hem pogut veure una campanya que, què volen que els digui, des del meu punt de vista, força marcada d’interès, en què qüestions com fer possible l’1 d’Octubre, ben bé jo ja no sé com es pot fer entendre a la gent com es faran. De la pandèmia ni se’n parla, i això que l’exministre que va deixar de ser ministre enmig del pitjor moment és un dels candidats. També es parla d’eixamplar la base sobiranista, quan la vida en català brilla per la seva absència en sectors clau com són les plataformes digitals, mitja població no sap ni que existeix TV3, i el que és pitjor, selectivitat, etc., sí que està en català; no sé, per no parlar dels partits que es diuen constitucionalistes, que bé, vaja, res de nou sota el sol, excepte un que sembla que li agrada mirar-lo.

En fi, que són, des del meu punt de vista, les eleccions menys motivadores dels últims anys, i si a això hi sumem la por del coronavirus, doncs el còctel promet ser explosiu. Resta, sortosament, una setmana.