Senyores i senyors, la campanya electoral s’acaba avui, quan aquesta humil Tribuna arribi a les seves mans, bé en paper, bé a la xarxa. Enrere hauran quedat quinze dies de grisor, quinze dies de missatges buits, quinze dies d’una campanya de què, gràcies al virus, ens hem estalviat aquells gestos ridículs dels mítings presencials en què sempre veiem com una colla de com a marionetes fan que sí amb el cap darrere del líder i les seves paraules.

Almenys en aquesta ocasió he notat com a cosa positiva que principalment els partits de casa nostra han anat més al gra en les diferents propostes i s’han fixat més en el territori, tot i que no n’hem tret ni en traurem l’aigua clara, del que passarà una vegada s’hagin celebrat els comicis, com ara el tema de les aliances.

Queda clar que tot plegat està molt dualitzat, per un banda els partits que defensen el Procés, i per l’altra els que es pensen que a els deu anys frenètics que arrossega el nostre país desapareixeran dels nostres caps i subconscients com per art de màgia i sortirem tots com a zombis a la nit a la recerca desesperada d’una constitució per jurar-la, un darrere l’altre.

Però bé, les coses són com són, i a falta d’idees clares, a falta de plans unitaris a quinze anys vista i tantes i tantes altres coses que pertanyen més a altres temps, ja que fa massa temps que es governa a cop d’enquesta, diumenge ja hauran arribat les eleccions.

Seran de ben segur estranyes, amb gran abstenció i feina rai després; feina rai perquè es posin d’acord i ves que no hàgim de tornar a votar al mes de juny.