De vegades a la vida, davant de les dificultats, hom ha de buscar alguna sortida, encara que sigui momentània, per a distreure’s de la realitat. Cercant temes, recullo unes dades del s. XVIII, publicades per la revista catalana d’història Avenç núm. 100, de ja fa dies, del que fou un reconegut historiador andalús, Antonio Domínguez Ortiz, nascut a Sevilla el 1909, i mort a Granada el 2003.

Es tracta de veure uns textos de mitjan segle XVIII sobre com va reaccionar la població catalana, alguns anys després, malgrat haver perdut la Guerra de Successió (1701-1714) i haver hagut de patir les seves conseqüències desastroses després de la derrota, per l’aplicació del Decret de Nova Planta, sota el jou del nou rei Felip V. La població, d’alguna manera, havia de continuar vivint al marge dels desnonaments, empresonaments, càstigs, execucions, exilis forçats...

 Aquests documents són un recull d’escrits de personalitats castellanes de la mateixa època —traduïts al català— que parlen de les qualitats dels catalans:
 “Catalunya és la millor i més rica part peninsular, i també la més instruïda... I, en què consisteix la seva felicitat? Doncs, que s’hi mouen els braços i s’hi negen vergonyosos feus a la vanitat i a l’oci. Si a Espanya fossin tots catalans per a l’acció, tothom seria agent profitós de la riquesa i dels augments de l’Estat.”

“Catalunya és una petita Anglaterra dins Espanya. Això ningú no ho dubta, però tothom es nega a imitar-la.”

“És la província (Catalunya) més rica i activa d’Espanya. Les seves nombroses fàbriques de llana, llenços, paper, ferro, cotó, adobs, etc, donen l’espectacle agradable d’un poble treballador que deu la prosperitat a l’aplicació infatigable dels seus individus i proporcionen amb les altres províncies i amb l’estranger un comerç molt lucratiu. Tot i que als catalans els va tocar el terreny abrupte i muntanyós, les seves mans industrioses han reduït a conreu fins i tot els paratges ingrats.”

Què ens diuen els analistes? Doncs que, en l’economia castellana de l’etapa de finals de l’Antic Règim, no es donaven les condicions adequades per a desencadenar un procés de revolució agrícola sobre el que hagués pogut ser una industrialització de signe modern, gràcies a la manera com tenien estructurada la seva societat i, a la vegada, per la reducció de la seva població, per causa de la mortaldat, per les guerres del s. XVII a Europa.

En el mercat perifèric peninsular els camperols tenien petits excedents per a comercialitzar. Un factor important, com destaca Pierre Vilar, fou que el català del s. XVIII treballà la vinya i començà amb l’exportació de l’aiguardent, intercanviant-lo per bacallà anglès. La crisi contra Anglaterra (1796-1802) va moure els comerciants catalans a introduir-se en el mercat americà.

 
Cal tenir present que el Rom que bevien els pirates del Carib de ben segur que era català.