Suposo que aquest devia ser el meu aspecte després de passar tres setmanes tancat en una habitació d’hospital, connectat a diversos aparells i sense ni tan sols poder sortir al corredor a estirar les cames. Sí, he agafat la covid (més aviat ella m’ha agafat a mi), i aquest és el motiu de la meva absència durant tot aquest temps. Prova superada (almenys això vull pensar), potser per allò de la dita que “mala herba no mor mai”.

De petit a casa teníem gallines i a nosaltres ens agradava anar a plegar els ous calentons, que ens passejàvem pels ulls perquè era creença popular que aquella escalforeta reforçava la vista. Però quan més ens meravellàvem era quan una gallina es posava lloca i començava a covar. Es tornava agressiva, no menjava i tenia una temperatura més alta que les gallines. Nosaltres comptàvem els dies que faltaven per al naixement dels pollets i ens emocionàvem quan els ous començaven a esquerdar-se i de dintre en sortia un pollet. Tan bon punt es posava dret sobre les dues potetes, ja anava cap a la menjadora.

Però en cada llocada solia haver-n’hi un de més escanyolit que els altres. La mare no ens deixava tocar-lo perquè podien passar dues coses: que s’anés debilitant i acabés morint o bé que agafés forces a poc a poc i al final sobrevisqués. En aquest cas, era curiós veure com defensava el seu espai. Semblava que volgués recuperar el temps perdut i arribava a enfrontar-se als altres quan s’acostaven a la menjadora. Semblava que mai no acabés la gana.
No desitjo a ningú una estada a l’hospital, encara que vaig rebre un tracte insuperable. No passava una hora que no vingués algú a mirar-te la febre, posar-te bé l’oxigen, comprovar la pressió o el sucre a la sang... Et feien sentir protegit i ben cuidat tot i que les hores es feien inacabables. Al matí, després d’esmorzar, ja tenies la feina feta. Les úniques distraccions eren la lectura i la ràdio. Però tot cansa. A vegades, només l’esforç de llegir ja em feia caure el llibre de les mans. De nit era pitjor. Amb la son girada, endormiscat de dia i desvetllat de nit, la manca de son era una tortura. L’únic alleujament era asseure’m en una cadira i mirar el carrer.

Abans de mitjanit encara hi havia una mica de moviment, però a les “petites” tot era silenci, tant dins com fora de l’hospital. Encara tinc clavada a la ment la cadència d’un semàfor que no parava mai: verd-taronja-vermell, verd-taronja-vermell... i així centenars (crec que milers) de vegades.

En un any he vist com marxaven per sempre moltes persones properes a qui apreciava i estimava. No he fet la llista, però penso que poden acostar-se a la vintena. Gent de la meva edat o més joves. En canvi, a mi no m’ha tocat. Ja ho deia jo, que això de la covid era com una rifa. A vegades toca la grossa i en surts en caixa de fusta; altres vegades tens un premi petit: unes setmanes a l’hospital, quarantena i endavant; i a vegades és calderilla: la malaltia no es desenvolupa i ni te n’adones. D’una manera o altra acabarem passant-la tots. O sigui que cuideu-vos que un dia o altre arribarà la grossa, això és segur. Encara que no hi ha pressa i com més tard sigui, millor. Tot plegat, i malgrat tot, aquí baix tampoc no s’hi està tan malament...