Senyores i senyors, un servidor, que ja comença a tenir una edat, ha viscut diferents moments de la història i bé, he viscut sis anys sota la bota del general aquell gallec i baixet, he viscut la Transició, lo del famós cop d’estat del 23-F, les pintades arreu del “Vota l’Estatut”, la caiguda del mur de Berlín, l’entrada a la CEE —ara UE— i altres i altres coses que han fet que m’hagi hagut d’acabar prenent protectors d’estómac, ja que comencem a tenir una mala salut de ferro, coses, senyores i senyors, d’anar entrant per camins de les velleses.

Així les coses, el que estic notant, senyores i senyors, és que a cada passa anem perdent més i més llibertats, fins al punt que puc posar les mans al foc que als anys vuitanta no es poguessin dir i fer més coses de les que ara estan permeses, i això que les catifes de les institucions encara estaven plenes de pols del general gallec i baixet, i les bales del Congrés dels Diputats encara treien fum. Em recordo de grups de música com ara, podríem dir, Barricada, les lletres dels quals potser avui dia serien motiu de presó, per no dir d’altres coses més. Ja no diré que es podia fumar a la consulta del metge o que es podia anar per la carretera dalt del sostre d’un cotxe; què volen que els digui, hi havia il·lusió de llibertat i hi havia més llibertat. Ara, senyores i senyors, tot està reglamentat, tot està més tibat de cara al fer del dia a dia, i per res pots acabar al jutjat o el que és pitjor, a la presó. La gent comencem a tenir aquella desgraciada cosa de l’autocensura, i sort que hi ha un govern progressista, diuen. Però és clar, no manen els qui votem i al final, saben, m’acabaran agradant més els mosquits.