Ara que acaba de passar Carnaval he estat recordant el de Venècia, que vam visitar ara ja fa uns quants anys. Des de Bolonya, on vivíem, uns quants amics vam decidir anar a veure aquesta celebració a la capital del Vèneto, la ciutat dels canals i de les gòndoles. Sí, érem conscients que hi hauria molta gent, potser aglomeracions, i que els turistes, on nosaltres també ens comptàvem, serien per tot arreu. Però, si vius a només dues hores d’allà i s’apropa aquest dia, o bé tens ganes de veure’l en directe, o bé respires tranquil de no ser a la ciutat que en serà l’epicentre. Nosaltres, en aquell moment, joves estudiants curiosos, vam triar la primera opció.

Teníem ganes de ser-hi. Ens imaginàvem màscares de colors i persones vestides d’època pels carrers, seria tan interessant! I, de fet, va ser bastant així. Vam pujar al tren un dia al matí ben d’hora, i al cap d’un parell de voltes del rellotge vam arribar al centre venecià. Només baixar del tren i sortir de l’estació vam veure el pont dels Scalzi, que s’alçava damunt d’un ample canal. Vam travessar-lo i ens vam dirigir cap al centre. Caminant pels carrers observàvem les cases, els palaus, les esglésies, d’una pedra blanca grisosa, els successius petits ponts que unien carrers i que salvaven canals per on circulaven ara gòndoles ara barquetes. D’alguna manera teníem una mica la sensació de ser dins d’una pel·lícula.

Pel camí vam trobar-nos persones vestides d’època, amb grans i ampul·losos vestits, amb perruques i màscares de colors brillants. Eren allí passejant perquè tothom pogués imaginar-se com devien anar vestits els qui acudien a un dels balls de carnaval més famosos. I també, és clar, perquè poguéssim fotografiar-los.

 A la plaça San Marcos vam albirar la torre, mentre caminàvem entre els estols d’ocells que la sobrevolen. Aquella plaça queda en part inundada quan puja la marea, i quan baixa hi podem circular lliurement. Entre els carrers i carrerons adjacents vam anar a parar a la biblioteca de la ciutat, que, com d’altres edificis públics, es trobava ubicada en un dels palauets.

Recordo la sensació d’humitat en els carrers, el so de l’aigua del mar i del xipolleig de les maniobres de les barques en els canals. Edificis antics amb columnes, edificis restaurats i per restaurar, munió de gent i botiguetes petites de records farcides de boniques màscares, que durant aquells dies eren el més venut. N’hi havia de tots els colors, de formes lleugerament diferents, amb brillantets, purpurina, plomes, pedretes... Sí, nosaltres també ens en vam comprar, la meva era amb tons blaus. Cadascú se’n va comprar una de colors diferents i després vam anar vora un canal a retratar-nos. A vegades, no sabem perquè hi ha ciutats on acabem anant diverses vegades encara que no ens ho havíem plantejat així inicialment. Abans d’aquell dia de Carnaval, ja hi havia anat un parell de vegades, el primer uns quants anys abans, i el segon cop mesos abans de Carnestoltes. Després d’aquell dia de màscares i vestits engalanats, sense preveure-ho gaire hi vaig tornar anar almenys tres vegades més. Una per assistir a un congrés de català a la Universitat, una altra com a punt d’aturada per anar cap a Eslovènia i Croàcia, i la següent vegada com a punt de retorn. Vam tornar amb tren des de Ljubljana, la capital eslovena, i vam arribar a Venècia un matí d’hora; com que el tren cap a Bolonya el teníem a la tarda, vam disposar de gran part del dia per tornar a rondar entre ponts i canals. Aquesta vegada ja sense presses ni objectius concrets, amb la part més emblemàtica vista i coneguda, vam endinsar-nos cap a d’altres carrers. Vam simplement asseure’ns i observar, i vam tornar a la biblioteca. Per algun motiu sempre ens crida l’atenció visitar les biblioteques dels llocs on anem. Com està distribuïda, endreçada i organitzada la cultura dels llibres a cada país? La ubicació, l’espai, les facilitats, l’arquitectura, els llibres de què disposen, els horaris... això també forma part de l’entorn lector.

Així, anant a Venècia, tornant-ne i passant-hi, passejant-hi, observant i amb una mascareta carnavalesca posada vam anar coneixent més aquell indret tan curiós i únic.