Josep Escobar i Saliente va néixer a Barcelona el 22 d’octubre de 1908. Fou un dels més cèlebres autors del còmic català, que signava simplement com Escobar. Fou molt conegut per alguns dels seus personatges, els més celebrats, Zipi i Zape i Carpanta. Se’l considera un dels humoristes més importants del còmic català.

  Passà la infantesa i la joventut a Granollers, on el seu pare va ser destinat com a funcionari de correus.

Als anys vint, s’inicià en diverses revistes catalanes, començant pel Diari de Granollers i La Gralla, tot i sent també empleat de Correus. La primera revista de gran tiratge en què va participar fou El Gato Negro. Durant els anys trenta va treballar a les revistes Papitu i L’Esquella de la Torratxa. Membre del Sindicat de Dibuixants Professionals, a l’acabar la Guerra Civil fou censurat per haver dibuixat cartells per a la República. Va romandre reclòs un any i mig, fins al novembre de 1940, que l’amnistiaren. Explicà que a la presó havia fets alguns diners fent caricatures per als altres intern, que no firmava amb el seu nom sinó com a Rebec. L’any 1944 va iniciar la col·laboració amb revistes que publicava l’editorial Hispano Americana de Ediciones.

El 1947, al reaparèixer la revista Pulgarcito, en què Escobar fou del grup dels primers col·laboradors, hi creà els seus personatges més recordats: els bessons Zipi i Zape i el famolenc perpetu, Carpanta. El 1957, junt amb altres dibuixants, Cifré, Peñarroya, Conti i Giner, va participar en la creació d’una editorial independent, que publicava la revista Tío Vivo, en què ell participà notòriament.

Als anys vuitanta, el declivi econòmic de l’Editorial Bruguera el portà, junt amb altre tità del dibuix humorístic, Ibáñez, a treballar a l’Editorial Grijalbo, amb nous dibuixos dels germans Terre i Moto, dos bessons també trapelles, clarament inspirats en els Zipi i Zape. Després va passar de nou a Ediciones Bruguera, on prengué part, tot i la seva edat avançada, fins a la seva mort a l’edat de 86 anys, traspàs escaigut a l’any 1994. Fou enterrat al cementiri de Collserola.

‘Carpanta’
Els temps de postguerres del segle XX buscant menjar. Es tracta d’un destacat de la novel·la picaresca (no té ganes de treballar i és un golafre com Pantagruel, que acabà convertint el terme carpanta per expressar la gana ambiental i en expressions com “tenir més gana que Carpanta” o “menjar com el Carpanta”. En aquelles dècades fou el personatge més admirat per la societat catalana per la xicalla i, per què no, també per més d’un adolescent. No obstant, el boom econòmic dels anys seixanta va fer que la “fam de Carpanta” perdés sentit, i Escobar va haver de buscar nous temes per delectar la joventut, fet que aconseguí amb els Zipi i Zape.

  L’aspecte físic de Carpanta era el d’un home baixet, cara-rodó, nas llarg i arrodonit, calb, només amb tres cabells, que li sobresurten del barret. Amb el seu somriure burleta, deixava veure l’única dent que sembla que li quedava. Vestia camisa de coll alt, un corbatí i una americana negra força peculiar. Un vagabund, que vivia sota un pont, i era un gandul de mena, no treballava ni volia treballar, l’únic esforç que feia era empescar-se-les per poder omplir l’estómac.

Zipi i Zape són dos personatges de ficció, són dos bessons pràcticament idèntics, només els distingeix el color dels cabells: Zipi té els cabells rossos i Zape, morens. Aquests dos personatges protagonitzen històries d’entremaliadures. Els seus noms provenen del mot zipizape, que en castellà significa ‘daltabaix’, ‘gresca’. Les històries d’en Zipi i en Zape les publicà l’Editorial Bruguera i són el segon còmic més traduït en altres llengües, només per darrere de Mortadel·lo i Filemó, del també genial Ibáñez. 

‘Zipi y Zape’
  A partir de 1970, Escobar, amb aquests dos personatges, produí algunes historietes de més extensió, arribant al format de 44 pàgines. Finalment l’any 1971 els Zipi i Zape van obtenir les seves pròpies revistes: la setmanal Zipi y Zape i la mensual Super Zipi y Zape. I per arrodonir-ho es van editar llibres amb acudits i curiositats diverses de la seva creació.

L’any 1976, la revista Zipi y Zape tenia una tirada setmanal de 124.500 exemplars, que feu que dos anys després Bruguera publiqués la revista Zipi y Zape Especial.

Amb tot, la comicitat catalana no acaba. Tot i havent desaparegut els titans dels anys seixanta, tenim la sort encara de gaudir-ne altre amb igual fortuna: el genial dibuixant Joan Vizcarra Casas, el montblanquí que fa embadalir a tots a la revista El Jueves amb colpidors dibuixos tant bons o millors, amb la qual cosa la saga no ha acabat...

Els qui tenim més d’un dia, d’un mes i d’un any d’edat, vam ser els afortunats de gaudir els dibuixos de “Carpanta” i “Zipi y Zape” llegint cada setmana el famós TBO.