Les tradicions a Catalunya han format part de les celebracions cristianes catòliques des del temps de la romanització fins als nostres dies; podem parlar d’una majoria. Només cal recordar que la nostra societat ve marcada per un calendari cristià. No tan sols els costums en són un veritable testimoni, sinó també una extensa toponímia i simbologia religiosa repartida pel país ho constata...

Heus ací alguns exemples que poden il·lustrar el que estic dient. Una clara manifestació podria ser la Capella del Sol del Pont, a Roda de Ter (Osona), de construcció barroca (s. XVIII), situada en un extrem del pont, antigament dita de Santa Maria. El Puig de Sant Amand, de 1851 m. d’altitud, que es troba en el conjunt de muntanyes del Prepirineu, en la comarca del Ripollès. La muntanya de Sant Llorenç (Vallès Occidental), en la serralada Prelitoral, coronada pel monestir del mateix nom. Montserrat, que ha estat la serra més emblemàtica pel cristianisme i pels catalans (Bages) o el Montsant (Priorat), un indret de llarga tradició espiritual...

Pobles, carrers, places, portals d’antigues muralles, castells, un munt molt important de santuaris són d’invocació cristiana, cims... La nostra geografia dona una clara mostra d’infinitat d’indrets que ens ho recorden. I no cal dir la nomenclatura dels noms de les persones, encara ara.

La lletania dels sants —segons la fe de l’Església catòlica— és una oració de sempre, en la qual es demana la intercessió de tots els sants, d’aquells reconeguts com exemple a seguir de conducta cristiana, i que per això gaudeixen de la felicitat del cel. Aquests poden intercedir per nosaltres aquí a la terra, pels qui encara hi som. Aquesta invocació és un dels precs més solemnes de l’Església catòlica i també de l’ortodoxa.

  És per això que aquesta pregària, des de la propagació del cristianisme arreu del món, i molt especial a la nostra terra, va marcar, davant de la necessitat, una tradició d’una manera de fer, per mitjà d’invocacions al santoral, enfront de les malvestats de qualsevol naturalesa que desolaven l’existència humana. Aquesta súplica esdevindria amb el temps la raó de demanar una ajuda de tots els impossibles.

  L’oració va impregnar de sentit la vida religiosa en una societat on, en el passat, el cristianisme era el fonament no sols del nostre país, sinó de tot el mon cristià.