Fa uns dies s’han trobat unes restes medievals al centre de Montblanc. Per això avui parlarem d’un tipus de literatura que va sorgir a Occitània aquesta època, i que es va estendre per terres catalanes, la poesia trobadoresca.

Ens hem d’imaginar senyorius i corts disseminats per tot arreu, al voltant dels quals va aparèixer aquest fenomen literari. Però, qui eren els trobadors? Eren uns poetes que escrivien lírica en occità, i que era cantada per joglars. Van existir uns tres-cents cinquanta trobadors de diversos estaments socials, des de reis a eclesiàstics, de militars als incipients burgesos i també gent de condició més precària. Però la gran majoria eren joves que o bé vivien al voltant d’una cort, i que rebien remuneració per escriure, o bé que ja tenien una posició econòmica benestant i ho feien per entreteniment.

  I sobre què escrivien? La temàtica estrella era l’amor cortès. Aquests poetes expressaven el seu amor a una dama a través dels seus versos. Si els cavallers eren vassalls dels senyors feudals, els trobadors reproduïen la mateixa lògica envers la dama, de qui es consideraven simbòlicament vassalls, i li havien de retre fidelitat. Aquest tipus de poesia comptava amb uns personatges tipus que apareixien tot sovint: En primer lloc, evidentment, la dama, la identitat de la qual quedava ocultada sota d’un pseudònim, o senhal, en occità. Perquè una de les premisses que tot trobador seguia era no revelar obertament qui era aquesta dama. Només ho sabia ella. Recordem que a l’Edat Mitjana els casaments habitualment es feien per conveniència “política”, de terres, d’engrandiment del patrimoni, etc. I sovint sense consultar els dos interessats. Per tant, l’amor entre dama i senyor feudal sovint no existia. La idea d’amor romàntic tal com l’entenem avui en dia pren volada segles més tard, a l’època del Romanticisme.

Els trobadors, llavors, com que generalment vivien a les corts, escrivien a les dames com una manera de guanyar-se el seu favor, simpatia i preferència, per poder ascendir econòmicament, quan el senyor feudal marxava a lluitar, o a les croades o de cacera, i elles es quedaven com les encarregades d’administrar el feu.

En segon lloc, el mateix trobador, que es presenta com l’enamorat i patidor d’amor. L’amor del qual pot passar per diversos estadis, segon la dama el correspongui més o menys.

  En tercer lloc, els lausengiers i el gilós, noms occitans, que vindrien a ser els acusadors, que el que volen és descobrir aquell amor i informar-ne el senyor feudal, per així guanyar-se la seva confiança. El gilós seria doncs el gelós, el senyor feudal.

  Aquestes composicions se les aprenien de memòria els joglars i les cantaven al públic arreu d’Occitània i de Catalunya. Havien d’anar amb compte de no canviar cap paraula, perquè una alteració, per petita que fos, podia descoordinar la mètrica dels versos i fer-la deslluir. Hi havia poesies més complicades que d’altres, les primeres eren de l’escola hermètica, amb un trobar clus o ric, més rebuscades o amb rimes difícils. Les segones eren de l’escola senzilla, amb un trobar leu o pla, composicions més lleugeres i planeres.

De trobadors n’hi havia a Occitània, a Catalunya i al que seria l’actual nord d’Itàlia. A casa nostra destaquen Guillem de Cabestany, famós per una llegenda. També Guillem de Berguedà, a qui li agradava cultivar una altra de les temàtiques dels trobadors, els sirventesos, a través dels quals transmetia els seu enuig, atacs o polèmiques envers algú. Fa uns anys que es va editar un disc amb els seus poemes cantats per Francesc Ribera, o Titot, qui ha estat veu del grup Brams.

  També destaca el trobador Ramon Vidal de Besalú, que va escriure una història, Ensenyament de joglar, on dona consells als joglars sobre com poden expressar i cantar les poesies dels trobadors. O bé Guillem de Cervera, conegut normalment com a Cerverí de Girona, del qual es conserven fins a cent dinou composicions. No podem acabar aquest article sense mencionar Ausiàs March. Alguns el consideren en part un posttrobador o bé l’iniciador d’una nova manera de fer lírica. Amb la seva arribada comença la poesia directament en llengua catalana.