El psiquiatra Sr. Joaquim de Castellvell va presidir a la seva consulta la roda de persones que assistien per primera vegada a la sessió de pacients afectats per diversos motius d’origen psicològic. Com era de rigor, en aquestes sessions els assistents declaraven el seu nom i cognom davant del grup de pacients presidit pel professor. Començà el que era més a prop de la porta i seguiren des de la banda esquerra: l’Eufràsia Castellà, el Benigne Jopin, el Lluís Martín... i seguici.

Acabades les presentacions, declararen el motiu pel qual venien a la consulta; així, el Robert Rupert va dir que tenia la síndrome “del perseguit”, és a dir que pressentia que el seguia dia i nit un malfactor; la Pamela Niura, que temia veure’s assaltada per un facinerós quan caminava sola per un carrer; l’Eudalda Coconer, que veia ocells a la seva habitació quan es posava al llit per dormir...

Amb aquesta tasca passaren almenys una hora, ja que vint persones necessiten temps per als preliminars. Acabat l’últim pacient, el psiquiatra va entendre que li seria molt valuós conèixer l’entorn familiar dels seus pacients, ja que la majoria de dolences provenien d’aquell entorn; així que, començant pel qui tenia al seu costat, va preguntar:

—Jacint, quina professió és la del teu pare? 

—És enginyer industrial, Sr. Castellvell.

—El teu, Susanneta?

—És metge.

—I el teu, Magí?

—Bomber.

—I...?

—Boter.

Fins a arribar al Juanitu.

Al Juanitu se’l veia un xic distret, nervioset, apocat.

—I tu, Juanitu, què fa el teu pare?, li preguntà el doctor.

De moment semblà com si la pregunta no anés amb ell. Es quedà impassible, però reaccionà de seguida al rebre un cop de colze de l’Ariadna.

El Juanitu es tragà la saliva que tenia a la boca, s’escurà la gola i es passà la mà pel pentinat, no sabia com sortir d’aquella situació. Posà els ulls en blanc, feu un esforç, balbucejava, i al final es decidí:

  —Dones... El meu pare balla en una barra vertical d’un bar gai.

Castellvell es quedà estupefacte, només li sortí de la boca:

  —Com...?

—Sí, senyor, balla vestit de dona, amb els llavis pintats i un eslip de lluentons a les natges... Durant la sessió, homes alegres li acaricien les cames i li posen bitllets a l’elàstic de les mitges. Després, si els convé se’n va de tronc amb algun company de professió i de vegades surt de festa pels tuguris de la ciutat amb dos o tres negres...

La sorpresa fou general. Algun dels tertulians, fins i tot sorpresos que s’hagués atrevit a declarar una personalitat tan detestable del seu pare.

Vist el torbament, el psiquiatra aixecà la sessió i proposà un nou dia per a la reunió, però li digué en veu baixa al Juanitu que esperés. La resta de pacients sortí de la sala, alguns murmurant, altres rient jocosament: el Juanitu “pagava”...

El Sr. de Castellvell, tot i haver sentit en la seva llarga vida professional manifestacions rares dels seus pacients, mai havia sentit una exposició tan detallada i tan espontània d’un pacient, la qual cosa feu que també es quedés parat. Li costava admetre que aquell gamarús digués la veritat, per tant, l’abordà:

  —Juanitu, el teu pare és realment el que has dit?
Juanitu s’ennuegà altra vegada, però aquest tomb amb menys ansietat. També li costà engegar, i veient que no els escoltava ningú, es decidí:

  —No pas, senyor psiquiatra. Ara l’hi puc dir... El meu pare és polític nomenat a dit, cosa... que em fa tanta vergonya de dir que m’he inventat aquella professió perquè no em preguntin mai més.