El divendres, dia 12 de febrer, cap a la set del vespre ens assabentem que a la carretera C-59 Sant Feliu de Codines–Caldes de Montbui hi hagut un accident. Es parla d’una dona morta i una altra de ferida molt greu. La informació arriba amb comptagotes. La notícia ens ha posat en estat d’alerta; se’ns diu que són veïnes de Caldes.

No sabem encara com ha anat tot, però la notícia ens corprèn, sobretot per la pregunta de qui han estat les desafortunades? La informació va prenen cos, sonen noms i encara ens espanta més. Ens assabentem que la via ha estat tallada, per l’envergadura del sinistre, i el causant d’aquest infortuni ha estat el conductor d’una moto que les ha envestides al voral.

L’indret on ha passat, prop de la cruïlla del cementiri de Caldes, sol ser un lloc transitat per vianants. És de suposar que aquestes dues persones havien sortit a passejar i, per fer-ho en aquest cantó, s’ha de travessar la carretera que va a Barcelona. El cas és que estaven al costat i de tornada. Es diu que hi ha un projecte per fer un pas, davant la perillositat. Una altra vegada, doncs, arriba tard.

Segons dades extretes d’El9Nou (de dilluns 13 de febrer) del Vallès Oriental, es parla que el responsable d’aquest aparatós accident ha estat un noi de vint-i-dos anys, veí de Mollet, i que portava la moto sense disposar de cap carnet de conduir. A més, segons fonts dels Mossos —extretes del setmanari— el vehicle anava sense plaques de matrícula i no tenia carnet de conduir. El cos policial, en sortir el jove de l’hospital, per les ferides rebudes, el va detenir...

Totes dues dones són conegudes, ja que són de Caldes de tota la vida, com les seves respectives famílies. És un fet que ha consternat la població i ens ha produït una pena infinita. La víctima, de quaranta-quatre anys, havia estat alumna meva; una excel·lent persona. Va deixar, en qüestió de moments, un fill de dotze anys, el marit, germanes i un pare (que feia vint-i-cinc anys que havia perdut la seva dona) i una colla d’amics i amigues, que molt bé se l’estimaven i la trobaran a faltar. La carretera li havia arrabassat la vida.

Avui dilluns ens hem acomiadat de manera definitiva de la Núria, en el seu enterrament. El funeral s’ha celebrat a la parròquia de Santa Maria de Caldes de Montbui. Familiars i coneguts ompliren l’església (això sí, mantenint les distàncies amb responsabilitat marcada per la pandèmia, que encara ho empitjorava més). Tot i aquest contratemps pandèmic, el públic assistent mostrava amb un respectuós silenci, el seu sentiment de tristesa i dolor.

Només algunes notes suaus d’acompanyament apropiades per a la cerimònia o el cant responsorial per les lectures irrompia molt feblement l’acte litúrgic de les exèquies. Ni un mot, ni una paraula de més que no fossin les del prevere ressonaven en els nostres cors, plenes de consol, esperança i vida eterna.

Seguiria el cant ple de sentit d’un amic recordant la Núria.

En acabar el funeral, a fora hi havia qui encara donava —mantenint la distància— el condol als familiars. El dia era gris i feia fred. La gent vam anar marxant cap a les nostres llars, tots moixos, amb els llavis closos sota les mascaretes.

  Ha estat una jornada de desconsol, una vegada més —no precisament per causa del Covid-19, que ja és dir—, sinó que aquesta mort aclaparadora s’afegia, aquest mes de febrer, al número quatre de víctimes mortals a les carreteres de Caldes.