A l’edat mitjana Ramon Llull va viure uns anys farcits de pensament, llibres, llengües, viatges per Europa i el nord d’Àfrica, religió, pugnes, presons, lògica... El seu va ser un periple força agitat i va escriure una obra prolífica. A més, en una societat medieval on l’esperança de vida era ben inferior a l’actual, el nostre personatge va viure fins a vuitanta-quatre anys. Una edat excepcional, doncs, per a l’època.

Però, situem-nos. Ens trobem al segle XIII, a Mallorca. Feia tres anys que Jaume I havia conquerit l’illa. La família del nostre protagonista era una de les nobles catalanes que s’havia traslladat a Mallorca poc després de la conquesta. Ramon Llull va néixer en aquest context el 1232 i va viure fins al 1316.

La història explica que un dia, quan tenia trenta anys, va sentir unes il·luminacions, com uns somnis, que ell va interpretar de tal manera que va voler dedicar la seva obra i el seu pensament, a partir de llavors, a la vida sacra. Per aconseguir els seus propòsits, va dedicar nou anys a estudiar, d’una banda textos religiosos i de l’altra, llengües, ja que a més del català, que era la seva llengua, també va aprendre llatí i àrab.

  Després d’aquests anys, un dia va anar al puig de Randa, a Mallorca. I allà és on ell explicava que havia tingut la idea de crear el seu famós sistema filosòfic, religiós i lògic d’argumentació que anomenava Art. Una innovació total i molt ambiciosa en aquella època, que pretenia tenir un objectiu missioner i reformista. Recordo que fa anys amb uns amics mallorquins vam anar d’excursió al puig de Randa; per uns joves filòlegs, historiadors i humanistes com nosaltres era ben interessant ser precisament allà, on es va forjar la idea que Llull va transmetre arreu en els seus llibres, que va plasmar per escrit en la seva llengua i que va dotar el català dels primers textos literaris en llengua pròpia, ja al segle XIII. Recordo haver caminat fins on es diu que va recloure’s, i només d’imaginar-nos set segles endarrere, en una època tan diferent a l’actual, com devia succeir tot allò, era ben emocionant.

Així, tornant a la vida de Llull, amb aquest sistema dissenyat, d’una banda va crear una escola missionera a Mallorca, a Miramar, i de l’altra, va voler difondre l’Art i se’n va anar a París. Allà, el va presentar davant els sectors intel·lectuals d’aquell moment, però a causa de la seva novetat i intenció reformista no va encaixar-los. Llull, incansable, va continuar les seves visites difusores per Gènova, Montpeller, París, Roma, Xipre... i mentrestant, en paral·lel a la presentació de la seva Art, a la predicació i intencions missioneres, continuava escrivint les seves idees en nombrosos llibres. Aquests viatges per Europa, però, només constituïen la primera part de les aventures, quan Llull ja tenia gairebé setanta anys van començar els viatges al nord d’Àfrica, concretament a Tunis. Va intentar embarcar-s’hi dues vegades sense èxit, i a la tercera va arribar-hi, seguint amb les seves intencions predicadores, va tenir molts problemes i va ser expulsat del país. Tot i així, pocs anys després hi tornà, aquest cop a Bugia. No va tenir més sort que en l’anterior ocasió, va acabar a la presó, on va estar tancar un any i mig, i posteriorment expulsat del país. Però Llull va voler realitzar fins a un tercer viatge, altre cop a Tunis, ara ja com a enviat del rei Jaume el Just. Així, doncs, un viatge més planer.

En els darrers vuit anys de la seva vida va escriure la meitat de totes les seves obres. Va tornar a París, després a Tunis i sembla que finalment, potser, a Mallorca. Si la literatura dels territoris de la Corona catalanoaragonesa va començar en poesia amb els trobadors, en prosa qui primer va escriure en llengua catalana va ser el filòsof i escriptor Ramon Llull. Un autor amb una biografia, com hem vist a pinzellades, ben intensa. De fet, el cas de Llull és totalment singular entre els teòlegs llatins pel seu ampli coneixement també de la filosofia àrab.

Aquesta setmana hi ha hagut la Diada de Mallorca. Així, ha estat un bon moment per recordar un dels mallorquins més destacat de les lletres catalanes.