La primera vegada que les dones van poder exercir el seu dret al vot a Espanya va ser a les generals de 1933. Aquell dia van votar prop de 7 milions de dones.

Durant la Segona República, la cambra de diputats estava dividida en dos blocs inequívocament hostils, com passa ara: les esquerres i les dretes; en aquell temps, cada una defensant els seus postulats a sang i a foc; ara només a foc, gràcies a Déu. Al Congrés dels anys trenta les postures eren inflexibles, fins al punt de defensar el punt que es qüestionés de manera tan rotunda per anar fins i tot en contra de la pròpia manera de pensar i decidir perquè sortís el que cada partit proposava. Abans, a Espanya i Catalunya les dones no havien votat mai, i no ho aconseguiren fins al segle XX, i en aquest segle bastant tard, per dir. No obstant, quan es va presentar a la cambra de diputats de la Segona República, als anys trenta, la moció sobre la qüestió del vot femení, ja es tenien precedents al món, tot i que eren molt tímids i localistes i en casos només aprovats parcialment en zones, en estats, fins i tot només en comarques. Els primers intents es veieren als Estats Units l’any 1776, quan en un estat s’autoritzà accidentalment el primer sufragi femení, que fou abolit el 1807. El 1853 es va aprovar el vot femení en un departament de Colòmbia, fou el primer cas a Iberoamèrica. El 1893 s’aprovà a Nova Zelanda el primer sufragi femení en sentit ampli; amb tot, a les dones només se les permetia votar, però no presentar-se a les eleccions; no fou fins al 1919 que les dones d’aquell país van tenir el drets exactament iguals que els homes. El primer país a aprovar el sufragi universal sense cap limitació fou Austràlia l’any 1902, i a Europa, a la Gran Bretanya el van aprovar el 1919.

A Catalunya, al primer terç del segle XX el defensaven figures de la burgesia catalana com Dolors Monserdà (que escrivia a la seva revista Estudi feminista l’any 1909) i Francesca Bonnemaison, però més aviat era de cara al catolicisme social més que no pas del feminisme pròpiament dit, i el 1917 dones com Carme Karr i Àngela Cardona defensaven el sufragi femení a la revista Feminal.

  Davant d’aquelles perspectives del primer terç del segle XX, Espanya no podia quedar-se arrere i es va posar sobre la taula de les Corts republicanes, en un moment en què manaven les dretes.

La diputada de la defensa a ultrança de vot femení fou la conservadora Clara Campoamor. En aquells dies a la cambra només hi havia tres diputades, una de les quals era la defensora de l’aprovació, mentre que les altres dues eren contràries a accedir al vot: Victòria Kent i Margarida Nelken —que després la propaganda va presentar com a supremes defensores de la feminitat—, no ho defensaren perquè els seus partits entenien que degut la psicologia de els dones, serien propenses a votar la dreta. Durant l’agitat debat de la proposta, eixelebrats diputats contraris arribaren a dibuixar la dona com un ésser histèric, manipulable i incapaç de raonar i de tenir independència de pensament; fins i tot es va arribar a plantejar l’opció que les dones no poguessin votar fins als 45 anys, “després que els arribés la menopausa i la seva inclinació passional s’hagués aplacat” (frase que figura a l’arxiu del Congrés). Mentre es debatien aquestes inversemblants propostes, Clara Campoamor aconseguí, l’1 d’octubre de 1931, que s’aprovés el sufragi femení per 161 vots a favor i 121 en contra. Amb aquell acte s’assolí oficialment el vot legal femení. Una decisió que es faria efectiva en les eleccions de 1933 (que efectivament guanyaren les dretes). Aquell dia, 6.800.000 dones van introduir el seu vot a les urnes per primera vegada a tot l’Estat.

Des d’aleshores, observin el que han aconseguit les dones: ara al segle XXI són primeres ministres, reines amb dret, alts caps dels exèrcits, fins i tot astronautes. Un dia d’aquests aconseguiran inclús la finalitat de la concepció als homes.