Mentre els partits independentistes, després de les eleccions del dia catorze, maldaven per posar-se d’acord i s’esperava que s’aposentessin per governar, jo i un amic meu, tots dos jubilats, un matí a mitja setmana ens n’anàrem a caminar. Aquesta vegada ho faríem pel perímetre comarcal permès del Vallès Oriental, cantó Tagamanent (1.056 m) que estava dins la normativa del confinament comarcal. 

El dia es veia emboirat mentre, amb el cotxe, fèiem el primer tram de pujada per una estreta carretera asfaltada. La vegetació al nostre pas anava canviant; primer foren les pinedes, i després els alzinars.

  En arribar a dalt, el dia s’havia aclarit i trobàrem un cel blau, amb un sol esplendorós i un mar de broma espessa, que cobria la plana, tant pel cantó nord-oest, de la comarca d’Osona, com al cantó sud-oest, del Vallès. A la part més occidental d’aquesta comarca podíem albirar, entremig de la boirassa, els cims de Sant Llorenç del Munt, conegut també per la Mola (1.103 m), i el Montcau (1.056,7 m), també la silueta de Montserrat al fons (1.236 m), a cavall de les comarques del Bages, l’Anoia i el Baix Llobregat.

Ens situàrem dins del Parc Etnològic de Tagamanent, que pertany al Parc Natural del Montseny, on poguérem deixar el cotxe en l’aparcament, prop de la masia L’Agustí (XVII-XVIII), avui punt d’informació de la Diputació de Barcelona, que en regenta la seva administració. També s’hi troba un museu que resta tancat, on hi ha una mostra de la vida rural d’aquesta contrada. Allà a prop hi ha el restaurant Bellver tancat pel confinament. Aquí iniciàrem la caminada en direcció al Pla de la Calma.

  Ens enfilem per una pista forestal coberta per un frondós alzinar net i polit de males brancades i un sota bosc immaculat. A mesura que guanyem alçada el paisatge canvia. La boira a les planes s’ha anat esvaint, fins a arribar al punt que tot queda net. Aleshores podem contemplar des de l’alçada la diversitat orogràfica de les seves muntanyes i les valls.

  Se’ns diu que el mot “calma”, en aquest cas, no fa referència a la tranquil·litat, sinó que podria ser d’origen cèltic “calmis”, que voldria dir “altiplà erm i rocós”. De fet el Pla de la Calma són grans extensions de prats i landes, (landa, vegetació típica d’arbustos). És el que trobem, a banda i banda del nostre camí, una vegada han desaparegut les arbredes. La imatge actual correspon més a l’explotació de ramaderia que la d’agricultura...

Un seguit de termes municipals la configuren: Figueró, Tagamanent, Sant Pere de Vilamajor, la Garriga, Cànoves i Samalús. El nostre propòsit és arribar fins el pic del Sui (1.322 m), però ens quedem a mig camí. Tot es prou alt i majestuós. Més a l’horitzó i separades per una vall s’aixequen dos grans conjunts muntanyosos: la carena del Turó de L’home (1.706 m), les Agudes (1.703 m) i el turó de Matagalls (1.697 m), coronats per prats i fagedes encara despullades de fulla.

Als peus d’aquestes muntanyes, juntament amb la Calma, encerclen la que coneixem com la conca alta del riu Tordera. Acompanyada pels colls de Collformic (1.142 m.), port de muntanya (Osona) i el de Sant Marçal (1.102 m.). En aquest indret destaca el poblet del Montseny i diverses cases de pagès, amb una geometria de camps i feixes... De tornada reférem el trajecte fins a pujar dalt del turó de Tagamanent, amb l’església de Santa Maria, amb vestigis romànics (s. XII), i restes d’altres construccions. Aquí férem parada obligada descobrint, a grans trets i a vista d’ocell, la seva geografia física de nord a sud, davant per davant: la vall del riu Congost, Cingles de Bertí, Serra de Ponent... Segueix la geografia humana, la més immediata, amb Aiguafreda (Vallès Oriental), Sant Martí de Centelles, Centelles... ja tots ells pobles d’Osona...

El Vallès, cantó sud i molt més allunyat, amb la seva depressió del Prelitoral, acompanyat d’un munt de pobles i ciutats les més significades: Granollers, Sabadell, Terrassa. Al fons veiem, la Serra del Litoral, Barcelona i el mar... I ho deixem aquí, ja de tornada cap a Caldes falta gent.