Senyores i senyors, ara fa tot just un any que un servidor de vostès estava plàcidament a alta mar, gaudint dels seus tradicionals creuers pel Mediterrani. Des del primer moment, ja es veia que allò no seria un creuer normal, amb la seva activitat frenètica i la disbauxa nocturna habitual i les llargues estades a cada port, que donen per gaudir de la ciutat portuària, fer una excursió o senzillament disfrutar de les esplèndides instal·lacions de la nau, les quals, els qui acostumen a baixar sempre a cada port, mai no acaben de conèixer.

  I és que senyores i senyors, el vaixell només descarregava passatgers a cada port i ja no n’agafava de nous, tal com acostuma a fer la companyia amb què un servidor sempre navega; temps just per descarregar els passatgers corresponents a cada port i altra vegada a alta mar.

  A alta mar, les coses tampoc eren normals, ja que en lloc d’avançar, mai més ben dit, a velocitat de creuer cap a l’altre port, el vaixell anava fent tombs sobre el mateix indret, ben a prop de la costa, per tal de no arribar abans d’hora al port següent a tornar a descarregar gent, ja que cada minut d’atracament en un port és a preu d’or.

A l’interior, activitats les mínimes, i gel a les mans cada dos metres ben bé. Ja a l’embarcar vaig conèixer la novetat que et prenguessin la temperatura, i de disbauxa nocturna cap ni una, ni discoteca ni balls ni gatzares, només un simple bar obert sense poder-te apropar a la barra. Allà vaig conèixer la dimensió del que m’esperava a l’arribar al país; de fet, ja no vam poder atracar a Barcelona, ens van deixar a Marsella. Prèviament, nerviosisme, perquè arribava per la TV que s’havia confinat la Conca d’Òdena.