Aquesta setmana, amb motiu del 8 de març, s’ha celebrat un any més el dia de la dona. Una data que ajuda a conscienciar del camí que encara queda envers la igualtat de drets d’homes i dones. En alguns temes o països la igualtat és més propera, en d’altres més llunyana, per això encara queda via per fer. En aquest sentit, podem recordar versos, textos i pensaments que visibilitzen aquestes reivindicacions. Així, doncs, aquí teniu fragments de poemes d’autores catalanes que expressen les seves reflexions plenes de símbols, metàfores i força; on he tingut en compte que, a més, hi hagués una representació territorial. En aquesta ocasió he triat la poetessa del Pla d’Urgell Maria Mercè Marçal, la tarragonina Montserrat Abelló, la barcelonina Marta Pérez Sierra i la valenciana Maria Beneyto, però en podrien ser moltes més.

Maria Mercè Marçal va escriure un poema que titulà precisament “8 de març”. Entre els versos es diu: “Amb totes dues mans / alçades a la lluna, / obrim una finestra / en aquest cel tancat. / Hereves de les dones / que cremaren ahir / farem una foguera / amb l’estrall i la por. / Hi acudiran les bruixes / de totes les edats. / Deixaran les escombres / per pastura del foc, / cossis i draps de cuina / el sabó i el blauet, / els pots i les cassoles /el fregall i els bolquers [...]”.

La poetessa parla de la lluna com a símbol, i de les bruixes. Elles, com si fessin un aquelarre, una dansa al voltant d’un foc, homenatgen les dones i l’anònima feina que duen a terme durant segles; feina que queda concretada amb estris de rentat i neteja com els cossis o el sabó.

De la mateixa autora és ben conegut el poema breu “Divisa”, on confessa que “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, /de classe baixa i nació oprimida./I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.” Tot una declaració d’identitat i de principis.

L’escriptora Montserrat Abelló té un poema titulat “Parlen les dones” on explicita el fet que les veus de les dones poetes són menys escoltades, però que aporten una nova mirada, un nou llenguatge, diu, que també ens serveix per interpretar la realitat o expressar sentiments: “Parlen les dones, / la seva poesia / tendra i forta. / Ben pocs s’aturen / a escoltar aquestes veus,/ que, trasbalsades, / un nou llenguatge diuen / nascut al fons dels segles.”

Marta Pérez Sierra va escriure la poesia “Dona”, que compta amb evocadores metàfores, com les catifes de somnis, els graons de sol, vestir-se d’aire o ballar amb estels, per definir les dones d’heura. Diu així: “Tu i jo som dones d’heura. /Embellim murs i tanques / en establir diàleg. / Som catifa de somnis,/ graons de sol, /un vals d’arrels menudes. / Dia a dia inventem la no-rutina. /Amb els peus ferms/ ens vestim d’aire / per ballar amb estels. /Som dones d’heura, / podem ser alades, / arrel, estiu, bressol, / deix... i mans! / Sobretot mans obertes, / fulles que acaronen pedres. / Suspeses en el vertigen blau / que ens teixeix. /Llaços que nuen mans.”

Per la seva banda, Maria Beneyto va publicar el poema “Jo vinc d’un temps perdut”, on interrelaciona les seves sensacions com a dona i el temps perdut, que es poden interpretar no només com a temps de vida sinó com a temps de retrocés de drets. Beneyto explica que se sent com una ombra permanentment, ja que n’és mare i filla; i parla del poder del plor, la por i la fam que transporten a la duresa d’una època com la postguerra, a la desferra: “Jo vinc d’un temps perdut. Soc mare i filla / de l’ombra omnipresent. Amb fil d’aram / tanque la intimitat que em fa una illa. / Enllà el poder del plom, la por, la fam. / [...] Mare i filla, besàvia de la terra / i encara amb por de nàixer, i vençuda / pel dinosaure groc de la desferra, / o per sempre mai pel temps perdut perduda.” La poetessa se sent, doncs, en definitiva, perduda per tot aquest temps perdut.

Quatre veus femenines de quatre àmbits territorials, que parlen de vivències del passat i del present, totes elaborades amb un llenguatge metafòric ple de fogueres i draps de cuina, atzars, dones que poden ser alades i, al mateix temps, poden sentir-se perdudes.

  Sigui a través de la poesia o d’altres àmbits de la vida, la conscienciació envers la igualtat de drets continua cada dia.