No ens hauria d’estranyar la darrera atzagaiada del cardenal Rouco Varela contra Catalunya en el discurs de comiat com a president de la CEE. És el resum del seu pensament: una església poderosa, jerarquitzada i de bracet amb el poder polític per fer valer la seva influència. Una mena de nacionalcatolicisme encara que no ho diguin així. I no és només Rouco, són molts els bisbes espanyols que tenen aquesta visió. Per això l’Església catalana sempre ha estat una mena de pedra a la sabata per als partidaris d’una Espanya «Una, Grande y Libre» (i catòlica, esclar). I tampoc no és un problema d’ara i ho deixen ben clar els historiadors com Ainaud de Lasarte o el monjo de Montserrat Josep Massot i Muntaner.

Les actuacions del Vaticà en relació amb Catalunya han estat molt sovint influenciades pel catolicisme espanyol més conservador. Durant els anys foscos del franquisme, el cardenal Vidal i Barraquer o l’abat Escarré (amb molts altres bisbes i capellans) varen pagar molt cara la fidelitat al seu poble; en general, l’Església catalana va ser capital per a la preservació de la nostra identitat. Un fet que massa sovint no ha estat prou reconegut.  

Més tard, especialment durant el pontificat de Joan Pau II, la influència de l’Opus Dei va ser determinant. Citaré només dos casos, encara que n’hi ha molts més: en l’àmbit institucional, tots els tripijocs per evitar la creació d’una Conferència Episcopal catalana. I, en un pla més anecdòtic, però també significatiu, el «papa sant» va ser incapaç de saludar en català per Nadal, deixant de banda una llengua parlada per deu milions de persones, mentre ho feia en idiomes parlats només per uns quants milers.

Per tant, no és estrany que el personatge més representatiu d’aquesta línia de pensament hagi estat bel·ligerant fins a l’últim moment a favor dels postulats més conservadors i s’hagi tornat a mostrar enemic declarat dels drets de Catalunya. No en va tenir prou d’afirmar que la unitat d’Espanya era «un bé moral», sinó que va fer mans i mànigues perquè el Vaticà es posicionés explícitament contra el dret d’autodeterminació de Catalunya. També volia que el Vaticà desautoritzés l’abat de Montserrat, que es va mostrar defensor del dret a decidir. La tensa entrevista que Rouco va mantenir amb el secretari d’Estat del Vaticà sobre aquest punt —i que explica el diari Ara en la seva edició de dilluns— és molt significativa d’un pensament monolític imperant encara en bona part de l’episcopat espanyol. Però no va aconseguir res del que pretenia perquè els aires que corren avui pel Vaticà no són els d’ahir. Qui va ser home de confiança de Benet XVI és ara un personatge incòmode per al papa Francesc.

Mentrestant, els bisbes catalans resten callats davant el procés sobiranista (males llengües diuen que potser és millor així) i volen mantenir la neutralitat. Em sembla molt bé, però no n’hi ha prou de mirar els toros des de la barrera. Podrien començar per posar en pràctica les declaracions  del document «Al servei del nostre poble» de la Conferència Episcopal Tarraconense de 2011. Potser així evitarien el distanciament actual i, a la vegada, alguns dels seus mitjans de comunicació —13TV, per exemple— no es dedicarien de manera tan descarada a insultar i mentir sobre Catalunya. No diuen que «la veritat ens farà lliures?» Doncs, som-hi.